dilluns, 22 de novembre de 2010

En Ponis, guia i geni del lloc de les coves de Collbató


Feia alguns mesos que no ens veiem. La darrera vegada ens el vam trobar, el Bernat i jo, pel camí de la cova Gran, arreglant una antiga cisterna, ara plena de pedres. Altres vegades me’l trobava refent un marge de pedra seca o cercant aquells bocins del passat que semblava atreure com si fos un iman. Aquell dia li va donar al Bernat un tros de metralla de quan la guerra i vam parlar del nostre amor en comú: les coves de Collbató. Quan jo corria més per Collbató pujava a veure’l a dalt de la cova del Salnitre on sovint el trobava en plena classe magistral dirigint un grup de visitants, explicant llegendes de tota la vida acabades d’inventar o fent anar els milions d’anys amb alegria i generositat.
La setmana passada vaig tornar a Collbató i vaig anar cap a les coves. Un cartell amb la seva foto a la paret i anunciant un homenatge em va fer donar un salt al cor. Vaig preguntar el perquè d’aquell acte i em vaig trobar una resposta amb veu entretallada i mirada que s’anava fent humida: En Ponis havia mort el 4 d’agost d’una malatia sobtada. El coneixia des que vaig aparèixer per allà l’any 1985. S’obrien al públic altre cop les coves del Salnitre i el Servei Geològic de Catalunya ( ara IGC) m’havia encarregat un estudi sobre els continguts per a l’educació ambiental i el turisme de divulgació geològica. M’hi vaig passar moltes hores, moltes d’elles nocturnes, recorrent aquells passadissos subterranis, recollint mostres i interpretant el registre sedimentari. A vegades em deixava les claus de la porta i estava ben sol en aquell món subterrani i em sentia un privilegiat de gaudir en solitari d’aquells llocs immòvils i silenciosos. A vegades el Ponis em feia companyia, m’ajudava a traginar les mostres, escoltava les meves dissertacions geològiques, m’explicava coses dels racons més amagats, m’ensenyava troballes seves, desxifràvem gravats i escrits antics a les parets de la cova… Sempre col.laborava quan li portava grups de gent per a ensenyar la cova i em deixava fer de guia. Va prestar tota la seva col.laboració en la commemoració del centenari de la visita de E.A.Martel a les coves l’any 1896. Un dia, ens vam colar entre els blocs de la sala de la Catedral i allà sota vam trobar uns fulls de diari de la Veu de Catalunya de l’any 1924, que segurament estaven destinats a embolicar les mostres arqueològiques durant els treballs que J. Colomines va dur a terme aquell any, durant els quals va identificar allà la ceràmica cardial neolìtica que se’n va dir “montserratina”. -Això és una peça de museu com les peces que s’hi embolicaven, em va comentar. Estaria bé que algun dia compartissin vitrina les restes de ceràmica o de treballs en òs del neolìtic i el full de diari destinat a embolicar-les i que , abandonat sobre el terra de la cova, va estar-hi 60 anys en un punt estret i fora del trajecte habitual.
Compartíem la preocupació per la malatia verda de la cova, l'efecte contaminant de l'habilitació turística, en especial per una il.luminació no adequada al medi. Va seguir amb atenció els estudis sobre climàtica subterrània i sobre l’impacte ambiental de les visites i la il.luminació que vaig dur a terme els anys noranta, i més tard els que van fer unes investigadores de la UPC.
La notícia de la seva mort m’ha deixat tan trasbalsat com va trasbalsar tot Collbató. En Josep Matalonga, Ponis, era tot un personatge, digne hereu de la tradició trisecular de guies de cova de Collbató i serà recordat com a guia i geni del lloc de les coves del Salnitre de Collbató.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

ponts i camins del Baix Llobregat





Durant el mandat del govern del marquès de la Mina a Catalunya es van produir algunes obres d’infrastructura viària importants després de dècades d’abandonament. Com exemple hi ha el cas del pont de Sant Boi que ,mentre va existir el Consell de Cent, va tenir manteniment i es va refer després de moltes ensulsiades per revingudes del riu. Després de la guerra de 1714, desaparegut el Consell de Cent i suprimida tota l’administració territorial catalana anterior al Decret de Nova Planta, el pont ja no es refà i no serà fins el segle XIX que se’n fa un de nou, de fusta, a càrrec de la iniciativa particular. El pont i la barca de Sant Boi, com a infrastructura viària de primer ordre passen, però, a un ordre secundari a partir de la nova via a Vilafranca i cap a Tarragona i Lleida, que des de 1769 passa per Molins de Rei,el seu nou pont i la carretera de l’Ordal.
Carles III en una reial ordre de 10 de juny de 1761 manava posar en marxa un pla radial de camins amb Madrid com a centre. I el 1762 es dicta un reglament per a la conservació i l’ús de camins. Amb el nou destí final de Madrid s’arreglen camins antics de Catalunya, especialment el tram que uneix el Penedès i el Baix Llobregat pel coll de l’Ordal, substituïnt l’antiga via mercadera del camí ral que travessava el riu Llobregat per Sant Boi. El pont de Molins de Rei i el viaducte del Lledoner són les obres d’enginyeria més destacades del moment. Malgrat tot, anys més tard, Alexandre de Laborde, viatger francès, es queixa que a Catalunya és on els camins són pitjors i menys arreglats. Al seu llibre Voyage pittoresque et historique de I'Espagne publica un gravat de l’inacabat viaducte del Lledoner, amb un fantasiós i cabalós riu sota els seus arcs.

Un altre viatger, l’anglès Arthur Young , en el seu “ Tour in Catalonia” de l’any 1787, venint del Pirineu i passant per Montserrat, entra al Baix Llobregat seguint el camí i, després d’uns comentaris no gaire amables sobre Martorell, diu:
“Arribat per fi a un gran camí, construït per compte del rei. La calçada té de 50 a 60 peus d’ample i està protegida a cada costat per un mur de contenció. Els homes que la fan guanyen de 18 a 25 sous diaris i, de més a més, els donen un got de vi si ho fan bé. El camp s’anima, les cases són millors, els conreus, les vinyes, es multipliquen. Ja us adonareu probablement que la gran reputació d’aquesta província ve de les millores que s’han fet a les planes baixes i regades. Caldria fer-ne la distinció, car aquests indrets fèrtils no n’ocupen gaire més de la vuitena part. La resta és coberta de muntanyes Passem pel costat d’un gran molí de paper. Seguim pel mateix camí que s’ajunta amb un altre d’igual amplada que porta a Vilafranca. Girem a l’esquerra i, ens dirigim a barcelona, passant per un pont superb de granit vermell, de 440 passes. És una obra que anuncia la solidesa i la durada, però l’estil és poc elegant, encara que no deu de tenir més de vuit anys. Trobem un gran nombre de carros i de carruatges tirats per bells animals. Tot denota la proximitat d’una gran ciutat. A dues o tres milles es veuen, a cada costat del camí, lluny, enmig dels camps, gracioses torres i boniques construccions de tota mena. Estan llaurant per fer-hi mongetes. El cicle és: 1, cànem; 2, blat; 3, mongetes. Tres collites cada dos anys. Bon aspecte. Un jornal ( un acre anglès, aproximadament) de bona terra de secà ve a valer 500 lliures¸de regadiu, 1000. Llauren amb dues mules aparellades, sense conductor. Les menen amb una corda, com a Anglaterra. El braç de l’arada és prou llarg per a atènyer el cercle de ferro a 9 polzades, sota el jou al qual les mules són enganxades”. (…)
I continua dient: “ No he vist, des que vaig sortir de Paris, una ciutat que projecti al seu voltant una animació tan gran; i quan es pensa que Barcelona no és més que la capital d’una sola província, i que París ho és d’un gran reialme, la diferència és del tot a favor de la primera. El camí que agafem fa honor al rei actual. És un camí que va planejant al llarg de valls estretes i que evita les pujades i les baixades. Algunes palmeres afegeixen per a nosaltres, homes del nord, una nota de novetat al paisatge.”
Arthur Young és agrònom, d’aquí que s’extengui sempre en consideracions agrícoles. Després del seu viatge des dels Pirineus, entrant per Benasc i l’Aran, troba una gran diferència entre la Catalunya interior molt empobrida i el Baix Llobregat, desfent-se en elogis conforme va avançant pel camí i arribant a Barcelona, ciutat que el fascina. Lloa les obres modernes que s’hi han produït, com l’arranjament de camins i el pont de Molins de Rei, que fan honor al rei, però no s’està de denunciar que “ el comerç i la indústria d’aquesta ciutat han resistit la mala disposició que la Cort ha mantingut sempre envers tot Catalunya. Pel seu gran deshonor, els princeps de la casa de Borbó no li han perdonat mai els esforços que va fer per posar al tron un príncep de la casa d’Àustria. El poble està sobrecarregat d’impostos; no entra res a la ciutat que no pagui tributs. Un carregament de 220 ampolles de vi paga 12 pessetes, és a dir, 12 s. anglesos. Ni el pa no n’és exempt. Les cases paguen un fort impost proporcional, que és percebut amb tant de rigor que el més simple engrandiment o la més simple millora es tradueix en un increment del tribut. I això no és tot: la tinença d’armes és encara prohibida a tots els catalans, o sigui que un noble no pot tenir espasa, excepte per gràcia especial o perquè la feina ho faci necessari. La cosa és tan singular que la noblesa cerca el títol de membre del Sant Ofici pel fet que dóna dret a la tal distinció. No faig aquí més que repetir el que m’han dit, esperant que hi haurà error per part dels meus interlocutors: fóra molt greu que els nobles arribessin tan avall, i també ho fóra que el princep els hi forcés després de vuitanta anys d’haver comès una falta que la fidelitat a un príncep, en qui els drets no mancaven, feia en certa manera legítima”.
El viaducte o pont del Lledoner resta avui amagat sota la carretera del port de l’Ordal que el va escapçar sense massa consideracions, i el pont de Molins, de factura neoclàssica, feta amb els gresos vermells ( i no amb granit com diu Arthur Young) subministrats segurament des de la pedrera de Pallejà, al costat de la Roca de l’Adroc, és va ensulsiar l’any 1971, ja que no va poder resistir una riuada a causa de les extraccions d’àrids que van deixar al descobert part dels seus fonaments, construïts amb fusta. Mai no va ser reconstruït, les seves pedres, que es van numerar, les podeu veure “fent bonic” al costat de la carretera BV2002 al seu pas per Sant Vicenç dels Horts.
Les obres de la carretera de l’Ordal i la construcció del pont de Lledoner, que es va dilatar molt en el temps, van ser pagades en gran part pel peatge. Abans de pujar el port, venint de Vilafranca i en el terme de Subirats hi ha un indret que encara avui porta un nom ben significatiu “el Pago”, lloc on hi havia l’homòleg del que avui són les barreres de peatge de Martorell. Ja veieu que en qüestió d’infrastructures a Catalunya, no hi ha res de nou sota el sol…

diumenge, 24 d’octubre de 2010

un mapa de 1762


Mapa de la diòcesi de Barcelona amb indicació dels antics deganats d'origen medieval, dibuixat per F.X.de Garma l'any 1762.
Presenta molts elements d'interès:
1. Noteu el traçat del camí ral que passant per Sant Boi anava cap a Vilafranca del Penedès, és una de les vies importants del moment i així consta en el mapa. De Sant Boi també partia el camí de Viladecans, Gavà i Castelldefels, que s'endinsava aql Garraf per les costes. Era un camí de mala fama i perillós per l'atac de bandolers i pirates.
2. El mapa va ser dibuixat dos anys abans que entrés en funcionament el pont de Molins de Rei, el pont de carles III, que desviaria la ruta cap a Vilafranca per l'Ordal, deixant com a via secundària l'antic camí Ral de Sant Boi.
3. Noteu també, pel marge esquerre del riu llobregat el camí que surt de Barcelona, passa per l'Hospitalet, Sant Joan Despí, Sant Feliu i Molins de Rei, continua pel marge esquerre del riu fins la barca de Sant Andreu i allà passa a l'altra vora del riu per on segueix cap a Martorell. Aquest camí, hereu de l'antiga Via Augusta romana permet pensar que aquesta via no creuava el riu pel pont del Diable a Martorell sinó que arribava a aquesta població pel marge dret. el pont del Diable no seria doncs una estructura lligada a la via augusta romana.

A Sant Boi aquells anys van ser decisius, ja que es perdien els privilegis econòmics de la barca i del trànsit de persones i mercaderies cap a Barcelona.

diumenge, 26 de setembre de 2010

El primer Jardí Botànic. Jaume Salvador i Sant Joan Despí



Als afores de Sant Joan Despí, prop de l’autopista i dels poligons industrials, relativament a prop de TV3, hi ha un antic edifici restaurat que avui és la masia- restaurant Can Pau Torrents. Aquest vell casalot i els seus jardins tenen un lloc d’honor en la història de les ciències naturals a Catalunya.
Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740), de la família més famosa de botànics i apotecaris de la Il.lustració catalana, va ser una de les grans figures de les ciències naturals de la seva època, ben relacionat amb científics francesos, especialment amb els botànics. Membre del col.legi d’Apotecaris de Barcelona i corresponsal de l’Acadèmia Reial de Ciències de Paris. L’any 1698 entrà a formar part del Consell de Cent de Barcelona i va participar en la defensa de la ciutat durant el setge de 1714.
El 1723 fundà el primer Jardí Botànic i el gabinet d’Història Natural del Principat en una finca de la seva família a Sant Joan Despí. El lloc era conegut com la Lluisitana, i més tard passà a anomenar-se Can Torrents . El gabinet d’Història Natural comptava amb importants herbaris i també a mb col.leccions de fòssils, conquilles, coralls i drogues exòtiques. El seu fons, recopilat en uns armaris fets fer pel seu fill Josep, i la biblioteca, formen part avui del Museu Salvador de l’Institut Botànic de Barcelona.
A les fotografies podeu veure l’actual restaurant de Can Pau Torrents a Sant Joan Despí i l’escultura en marbre que representa Jaume Salvador a la façana del museu de geologia, o museu Martorell, al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

diumenge, 30 de maig de 2010

Històries del camí ral 7. El mil.liari d'Hostafrancs


EL MIL.LIARI ROMÀ D’HOSTAFRANCS

Allà on confluïen el camí ral ( actual carretera de la Bordeta) i l’antiga Via Augusta romana ( que feia el camí del carrer de Sants cap a Collblanc, molt a prop de l’església d’Hostafrancs, l’any 1888 s’hi va trobar una pedra gravada, la resta d’un antic mil.liari romà. Segons l’Enciclopèdia Catalana un mil.liari és una columneta posada pels romans en les vies de comunicació més importants per assenyalar la distància en milles existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma (o qualsevol ciutat important de l'Imperi). La inscripció columnària solia recordar també el nom de l'emperador i del magistrat que havien construït o restaurat la via. Un mil•liari (miliarium aureum), erigit al fòrum de Roma per August l'any 20 aC, marcava el centre ideal de totes les carreteres de l'Imperi ( si heu passat per la Puerta del Sol de Madrid ja sabeu de que van aquestes coses de la radialitat imperial...).

Així ens explica aquest descobriment, l’Associació Catalana d’Excursions, en aquell any de l’Exposició Universal de Barcelona:

DESCUBRIMENT IMPORTANT.
Per ofici que ab fetxa de 11 de Febrer del present any dirigí a la Junta Directiva nostre actiu consoci delegat D. Vicens M." Tríadó, Pbre. rector d'Hostafranchs, nos innova que en una excavació feta en un jardí de sa propietat adossat a la iglessia parroquial de dit barri, havia descobert una pedra ab lletras romanas, que'us invitava a examinar pera veure si era digna d'ésser conservada.
En varias visitas fetas per la Directiva y algun altre consoci se reconegué la pedra, se n'traguéren dibuixos, calchs y fotografías, se n'prenguéren midas, y en la creencia de que s'tractava de un fragment de miliarí rorná, s'encarregá al Sr. Arabia que consultes I'assurnpto ab nostre eminent soci honorari y distingit epigrafista lo Rev. P. FiLiel Fita.
Cumplert l'encárrech, aquest, en carta de 10 d'Abril prop passat, li diu: «Estimat amích: tant de bó tinga V. moltas ocasions d'ernplearme en descubriment de tant interés com lo del fragment de miliari romá d'Hostafranchs, fita ímportantísima pera determinar la direcció de la Vía Augusta, que per lo vist arríbava fins á las meteixas portas de Barcelona. Lo tros es del temps del Emperador Claudi y esta comprès entre los anys 47 y 50 de ,T. C. Sant Pau lo vegé sens dubte, quan Iliure del captiveri primer, que passá en Roma (anys 57 y 58) feu per terra lo viatge de Tarragona a Narbona. A Tarragona hi arribá per mar, corn relata Sant Joan Crisóstomo; y la
pedra miliaria d'Hostafranchs me ratifica en la conjectura que vaig formar sobre que lo monastir de Sant Pau del Camp d'eixa ciutat reflexa una tradició Ilunyana y quasí desvanescuda, de la mansió del Apóstol.
Lo fragment diría, si s'restaura, á curta diferencia lo que segueix, suposant que fós del any 48, corn m'inclino á creure:

TI. CLAVDIO. DRVSI. F. CAES.
AVGVSTO GERMANICO PONT
MAXIMO TRIB. POTESTATE VIII
IMP XVI COS PATRI PATRIlE
PRO CONSVLI
CII VIA AVGVSTA

ó sia:
A Tiberi Claudi, fill de Drus, César, August, Germánich, pontífice máxím, revestit de la potestat tribunicia per octava vegada, emperador la setzava, cónsul la quarta, procónsul -Millas (1021) Via Augusta.

Lo nombre de las millas pogué escríures també dessota de Vía Augusta, en la part extraviada del Miliari. Ne compto 102 desde lo Summo Pyreneo (Perthus) ab arreglo al itinerari d'Antoni, mes esta computació no es segur que regís en la pedra. Los demés miliaris fins ara recullits de la Vía Augusta no han resolt la difilcultat. 'I'ant de bo, repeteixo, que troben vostés lo resto de la ínscripció, insigne pera la historia y geografía romanas de Barcelona. Mereix s'expose en la Exposicíó Universal: á bona hora arriba.»
Sobre aquest meteix descubriment se Ilegeix en lo fascicle de maig darrer del «Boletín de la Real Academia de la Historia» un llarch suelto; del que extractérn lo següent: "Lo fragment es de pedra arenisca. midant en sa major llargada ó altura 8 decímetres. Han quedat en la inscripció total quatre ratllas y éstas mermadas; y ademés, alguns trassos, inferíors, de la rattla precedent.
En las quatre ratllas sobreditas no es igual l'alsada de las lletras: 8 centímetres e n la penúltima ratlla, 9 en las restants. Altre milíari, també mutilat y- del meteix temps, quin actual parader
s'ignora i se descobri en 1803 entre Cambrils y l'Montbrió , tal volta pertanyent á la estació d'Oleastro. De la inscripció que acaba de aparéixer en Hostafranchs n'ha tret y me n'ha enviat dibuix lo Director de publicacions de la ASSOCIACIÓ D'EXCURSIONS CATALANA, D. Ramon Arabía y Solanas, egregi corresponent d'esta Academia.
,
La Vía Augusta comptava 102,millas desde Barcelona fins al Summo Pureneo: Altres dos miliaris, que he donat á conéixer, fixan sa direcció primer sobre la vall d’Aria, entre Caldetas y Arenys de Mar, limit oriental del territori Layetá y del bisbat de Barcelona. y sobre lo pas del riu Ter, un poch més enllá del Montjuich y del cementiri hebreu de Girona ".

Lo fragment de miliari, que marca lo tránzit de la vía Augusta per Hostafranchs, ha sigut trobat per lo Sr. Triadó en lo fons d'una capa d'argilas que, á diferencia d' altras de l'hort sobredit, no presentava senyals d'haver sigut may' remoguda per las eynas del llaurador.
Lo monument ha quedat jayent en aquell paratje de temps inmemorial; y probablement s'arrencá de son pedestal, y s'destrossá en edat remota, corn tants altres romans, que atropelladament serviren pera la reparació de las murallas de Barcelona, ó quedaren extesos per aquells camps, hont mil voltas deixáren sagnant petjada los exércits invasors. La situació primitiva del miliari hi ha que buscarla cap á la Creu. Coberta, hont s'alsa precisament ab sa bonica iglesia lo pobladissim barri d'Hostafranchs. L'antich Dietari del Ajuntament de Barcelona mos ha fet veure cóm á 23 d'Agost de 1539, anant desde Tortosa á pendre possessíó del virregnat de Catalunya, fou rebut Sant Francisco de Borja en lo poble de Sans, set kilómetres al Oest de Barcelona, per la Diputació del Principat; y cóm al franquejar lo terme municipal de la ciutat, en la Creu Coberta; doná á besar sa mà a als honorables Concellers. Hostafranchs degué esser un suburbi romà. Allí, fá temps, com ho ha notat lo Sr. Coroleu, o se descubrí un Priapo lapideo, de colossals dimensions, que avuy se troba en lo Museo Arqueológich provincial».
La pedra ha sigut galanament cedida á l'Associació per son felis é il-lustrat descubridor Mossen V. Triadó, y figurará per acort de la Directiva en nostra Exposició Universal. No estant llest lo grabat que s'está fent, y que publicarém en lo numero vinent, havém cregut del cas, pera no perdre la oportunitat, donar á llum tots los datos avans .transcrits. Per sa part, afegeix lo Sr. 'I'riadó: «La pedra s'ha trobat en un terreno que 'ls antichs anomenavan «coll de la Creu Coberta»,
Aquest coll lo formavan d' una part la montanya de Montjuich , de l'altra un turó de terra blanca d'escudellas y argila, que s'es hagut de rebaixar pera fer los carrers de Sant Roch, sant Miquel, plassa del Sol. etc., per lo que es molt possible que la Vía Augusta passés per dit Collet , Ara la part més fonda de dit «Coll» es la Carretera de la Bordeta.

Butlletí de l’Associació Catalana d’Excursions, t.10, any 1888

NOTA. L’Associació Catalana d’Excursions va ser una entitat sorgida de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada l’any 1876 a dalt del turó de Montgat. Dos anys més tard alguns socis s’escindeixen i funden una entitat paral.lela ( som catalans!). Alguns socis, però es mantenen a les dues entitats a l’hora i anys més tard es tornen a fussionar (1890) amb el nom de Centre Excursionista de Catalunya. La nova entitat, continuadora de l’ACEC fundada l’any 1876, serà presidida per Antoni Rubió i Lluch.

divendres, 28 de maig de 2010

Històries del camí ral 6. El camí ral començava a la quinta forca


L’inici del cami ral a Barcelona estava a la plaça del Pedró, dins les muralles, i al contigu portal de Sant Antoni ( on ara hi ha els Tres Tombs, davant del mercat de sant Antoni). D’allà se sortia de la ciutat i travessant els camps s’arribava al turó dels Inforcats que separava el pla de Barcelona dels inicis del delta, just als peus de Montjuïc. Ara allà hi ha la plaça d’Espanya, en un lloc que havia estat presidit per una creu de terme municipal, la Creu Coberta, just on s’ajunten el Paral.lel i l’avinguda Mistral. El lloc, fins el 1715 era un espai bastant tenebrós, ja que era el paratge ocupat per les darreres forques de la ciutat, les cinquenes, per això el lloc s’anomenava la Quinta Forca ( del llatí quinta furca). Just allà el camí procedent del portal de Sant Antoni es bifurcava en dos: un cap a Molins de Rei, per la via augusta romana, i l’altre la via mercadera o camí ral cap a Sant Boi, on travessava el riu i seguia, muntanya amunt, cap a Begues i Vilafranca del Penedès.
Entre el portal de sant Antoni ( actual Ronda de Sant Antoni) i la Creu Coberta només hi havia un gran descampat ja que no es permetia la construcció propera a les muralles per motius militars. La creu ja consta que hi era al segle XIV i al segle XV ja es parla d’una creu coberta. Des del segle XV fins després de la guerra de Successió de 1714, va ser el lloc on es penjaven els ajusticiats. L’església del Pi era la responsable d’anar en comitiva a cercar els cossos, despenjar-los i enterrar-los, però a vegades s’hi estaven dies, amb el conseqüent espectacle i pudor, cosa que feia que l’entrada a barcelona dels viatgers del camí ral que havien deixat el pont de Sant Boi feia unes dues hores, fós bastant tètric. Amb la construcció de la Ciutadella, les execucions es van traslladar al glacis de la fortalesa, prop del Born, i el lloc va començar a ser urbanitzat, es van posar molins de vent per a batre el blat de la ciutat i posteriorment es va fer un passeig que unia el portal de Sant Antoni amb la Creu Coberta, que va arribar a ser un dels llocs preferits de passeig per als barcelonins ( el gravat, amb passejants i una diligència que enfila el camí, és d’aquesta època). Durant el bieni liberal va ser destruïda la creu i l’any següent, 1824, s’hi va portar la creu del cementiri de la parròquia del Pi, que l’any 1850 ja havia desaparegut. L’any 1908 es va començar a urbanitzar els sector, amb la primitiva plaça d’Espanya, mentre a l’altre costat Hostafrancs s’anava industrialitzant i convertint en un populós barri. Els origens del barri va ser a partird’un primer hostal d’arriers, just on ara hi ha el cinema Arenes, on es donava servei als viatgers i a les cavalleries. Els seus propietaris, els germans Corrades, procedents del poble de la Segarra anomenat Hostafrancs de Sió, li van posar el nom del seu poble i d’allà va derivar el nom del futur barri. Al llarg dels anys s’hi van anar instal.lant altres cases de postes, tavernes i els primers habitatges. Allà s’hi anava també per escoltar bona música, ja que la comunitat gitana que vivia del negoci dels cavalls i altres animals de ferradura i del comerç amb els viatgers, tenien fama de bons músics. Molta gent d'ètnia gitana es va començar a instal•lar a la Plaça del Sol, actual plaça Hereni i amb el temps, la d'Hostafrancs ha esdevingut una de les poblacions gitanes més nombroses de Catalunya i més fortament arrelades al territori.
Els estudiosos de la música popular catalana tenen allà un bon llegat a descobrir. Segons l’historiador dels gitanos catalans, el Manuel Ponsa, cantaven diversos pals de música flamenca, precursora de la rumba catalana actual, com la taranta, la rondenya, la farrruca i el tango. Fins a finals del segle XIX aquestes cançons eren en caló i català. Al segle XIX, Prosper de Mérimée, autor de Carmen, quan escriu sobre els seus Voyages par l’Espagne ( llegit en la seva versió castellana) diu ,després de conèixer aquestes comunitats gitanes catalanes: "Pero no estoy en España y seguramente a mil leguas de Andalucía, aunque haya en esta tierra gitanos y guitarras (...). Ayer vinieron a invitarme a una tertulia con motivo del alumbramiento de una gitana... había tres guitarras, y cantamos en caló y en catalán. La reunión la componían cinco gitanas, una de ellas bastante guapa, y otros tantos hombres de la misma raza; los demás eran catalanes, ladrones - supongo- o chalanes, que viene a ser lo mismo. Nadie hablaba en español y apenas entendían el que yo hablaba. Intercambiamos algunas ideas en caló que agradaban mucho a la honorable compañía. ´És dels nostres´, decían".
Encara avui, els santboians que fem via cap a Barcelona en “el carrilet”, els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, fen per sota terra un camí semblant al que feien els viatgers del camí ral i, com ells, entrem a Barcelona per la plaça Espanya, l’antiga Creu Coberta, però, com veurem en les següents “històries del camí ral”, això ja venia de lluny, dels temps de la Barcino romana.

diumenge, 23 de maig de 2010

Festa Major a les basses de cal Dimoni






Dissabte, unes 40 persones en autocar vam fer la visita a les basses i uns tallers naturalistes sobre fauna i vegetació. Diumenge inauguració del servei de visites en carro tirat per dos cavalls magnífics i carregats de paciència, tres viatges en carro i acompanyats de moltes bicicletes. Encara avui molta gent no coneix aquest racó del nostre delta tan ple de vida i diversitat. Felicitats a totes i tots els qui heu fet ahir i avui la vostra descoberta. Vetllarem per a que aquest espai natural, ara dins les àrees del Consorci de protecció dels espais naturals del delta, preservi els seus valors i formi part de la nostra identitat.

dissabte, 22 de maig de 2010

Dia mundial de la Biodiversitat. Els Cervelló i la biodiversitat.




Animals i animalons n’hi ha de tota mena, ja ho sabeu. Malgrat l’extinció d’algunes espècies, la ciència en va descrivint d’altres que per la seva discreció havien quedat inadvertides fins avui. Arribats aquí us vull presentar un parent, és un animal del fil.lum dels artròpodes, de la classe dels aràcnids, ordre dels pseudoescorpins, del gènere Neobisium i de l’espècie Neobisium cervelloi ( aquí hi ha la gràcia: el Neobisium de’n Cervelló).
No ens hem fet les proves però crec que compartim poc ADN, el just per a participar de la cadena filogenètica dels sers vius del planeta terra , però tenim en comú la passió per la geologia, les coves i l’alta muntanya. De moment només se li coneix hàbitat als Pirineus d’Aragó, on va ser trobat l’any 1974, a sota terra. Qui no sàpiga que és un “xupabitxos” no podrà saber l’emoció d’una descoberta d’un petit artròpode deambulant pels freds hipogeus d’un avenc a centenars de metres de fondària, en aquest cas un petitíssim quernet, o un pseudoescorpí, dotat de pinzes al davant però sense l’agulló fatídic al final de l’abdomen. L’expert, a Suïssa, el Dr. Mahnert, me’l va dedicar, a instàncies d’uns amics que em trobaven a faltar, ja que aquell estiu del 1974 jo no els vaig poder acompanyar a l’expedició d’estiu perquè estava a la presó Model comptant xinxes, escarbats i funcionaris de presons. L’any anterior jo els havia entusiasmat amb la notícia que no estàvem sols en aquell fosc avenc i que havia vist un ser que se m’havia escapolit entre els tubs del xupabitxos. Per fi l’havien capturat i havia resultat ser una espècie nova per a la ciència, i per ajudar-me a passar millor el meu captiveri li van posar de nom: Neobisium (blothrus) cervelloi. Ja sé que és una mica estrany, mansoi malgrat les tenalles amenaçadores, solitari, de segur tímid, i que no fa per animal de companyia però li tinc un afecte quasi fraternal i quan vaig per coves on sé que hi viu no puc evitar de cridar-lo, amb l’esperança que acudeixi corrents tot remenant les pinces.

dijous, 20 de maig de 2010

L'hostal de la Creu. Altres camins rals






Aquest és l’Hostal de la Creu, jo l’havia conegut quan encara tenia intacta tota la portalada, amb una volta de mig arc sobre el dintell fet amb grans pedres ben treballades. Les restes de l’edifici, les seves parets, les escales, les voltes de sota, etc., ens parlen d’un edifici important i ben construït. Era l’Hostal de la Creu la darrera parada del camí romeu abans de baixar a Monistrol, travessar el Llobregat i enfilar-se a la Montserrat. Els pelegrins quan hi arribaven entraven en un estat quasi místic veient la magnífica muntanya al seu davant i el seu objectiu a tocar. Avui, si fem el camí a peu des de Barcelona ( encara és possible malgrat les urbanitzacions i l’autopista de Manresa) trigarem unes 14 hores de marxa. Des d’Olesa es pot anar a enllaçar amb la ruta amb una bonica excursió travessant els aspres relleus de Sant Salvador de les Espases, pel coll de les Bruixes o per l’Hospici. Hi havia dos moments especialment emotius del viatge, un era sortint de Terrassa quan s’arribava al Coll Cardús, el primer lloc on es veia Montserrat emmarcant tot el paisatge i d’allà cap a Vacarisses i travessant la riera del Palà, s’enfilaven cap a la carena del Cul de Portadora on el camí prenia cert desnivell. El camí ral aquí és especialment notable, amb restes encara dels arranjaments amb pedra que Pere el Cerimoniós va manar fer amb enllosats, murs i amb un desguàs lateral per a que l’aigua de pluja no erosionés el camí. Arribats a la carena apareix Montserrat al davant omplint tota la mirada, sota els nostres peus el Llobregat i el poble de Monistrol cap al qual s’adreça el camí per atravessar el riu pel pont. Prop de l’hostal hi ha una font i es va excavar a la roca una bassa de bones dimensions per a abeurar els animals ( 7 x 4 m). Sorprèn trobar una font dalt mateix de la carena, la configuració geològica i les filades de conglomerats que descansen sobre materials més impermeables ho fan possible. En aquest indret hi havia una creu de terme ( d’aquí el nom de l’hostal i del coll), ha desaparegut, com també està desapareixent un edifici històric, de gran valor, que víctima de l’oblit s’ensorra a poc a poc davant els nostres ulls d’excursionista.

dimecres, 12 de maig de 2010

excursionistes de 1903


Segueixo espigolant als arxius del Centre Excursionista de Catalunya cercant referències de Sant Boi al primigeni excursionisme català. Vet aquí una excursió publicada al butlletí l'abril de 1903. Els excursionistes expliquen com eren els viatges amb tren, la visió de Sant Boi a començaments de segle, s'entretenen amb el canal i el pont de ferro, el castell, l'església i el barri vell i ens donen notícia curiosa de la col.lecció que la vidua Basté conserva a casa seva, convertida en un veritable museu, dels records del seu marit, Jaume Basté,capità de vaixell a la companyia Transatlàntica, col.leccionista d'objectes orientals portats dels seus viatges a japó, Xina i Filipines. No pot faltar la visita a la fàbrica Güell, tot cantant les excel.lències del sistema de vida i relacions socials a la colònia.
A Sant Boi van a dinar al Noé, que no és altre que l'antic cal Pirret, al Pou Comú i plaça de l'Ajuntament, tal i com el veiem a la fotografia.


EXCURSIÓ A CORNELLÁ, SANT BOY Y FÁBRICA Y COLONIA GÜELL
A SANTA COLOMA DE CERVELLÓ. —

EI dia 29 de Març, en el baixador del ferro-carril del carrer d'Aragó, se reuniren els socis d'aquest CENTRE Srs. Casas y Negre, Coll y Gasch, Espelt, Galilea, Gaza (Alfred y Adolf) Llorens, Pont, Serra (Joseph), Soler y Vilavella, Valls (Jaume y Lluís).
Pel servei de les estacions veínes, té la Companyia del ferrocarril del mal nomenat «Madrid, Zaragoza y Alicante», uns trens lleugers, que tant pel temps que s'esmerça com per les tarifes reduides, faciliten les excursions. Si'ls trens són lleugers, tampoch els excursionistes pecaren de calmosos, tota vegada que, tenint fixada la sortida pel tren de les 8,19, se trobaren en marxa en el de les 7,49. En vint y pochs minuts baixaren a Cornellà, y a peu, seguint la carretera- passeig, se trobaren a Sant Boy, aprés de trenta-cinch minuts, no séns haver-se fixat abans en el canal de l'esquerra del Llobregat, que fou construit per un sindicat d'acord ab el govern, y que, mitjançant un preu alçat per mojada, reguen tots aquells terrers. Séns dubte, aixís ho feren, escarmentats per lo que abans havia succeit als constructors del canal de la dreta del repetit Llobregat, que'I feren construir a ses expenses els beneficiaris de les terres colindants, que sigueren amparats paternalment pel govern de la nació ab un important delme pera la Corona, que cobrà puntualment, fins a la proclamació de la República, ques conceptuà indegut, ab el cambi de la forma de govern, el compromís anyal. Això durà uns temps, fins a la Restauració; més no faltà qui remogué aquesta suspensió, v, per bon arreglo, els regants, ab influencies, lograren lluir aquesta servitut entregant en moneda sonant, y pera sortir del mal pas, la quantitat de quaranta mil duros. Aquest cas concret forma regla general per lo que cal y pot esperar-se de les entitats centrals d'aquesta desgavellada governació.
També's fixaren en els pilars d'un magnífich pont de ferro que's construeix en la carretera de Madrid per Vilanova y Geltrú, que bé's necessita quan plou terres amunt y el mansoy Llobregat creix, s'infla y s'avalota y busca sortida dreturera, no fent cas d'una conca, que li serveix sols quan d'aburrit mig s'endormisca y d'esma arriba a cá l'Anguilero y el Far, que vetlla per ell y les naus, que n'han de fugir pera no quedar entascades en les sorres que s'apilen nombroses en sa desembocadura en el mar, endinsant-hi son estirat braç.
Atravessaren la vila de Sant Boy, admirant de pas la grandiosa iglesia parroquial, dita en el país la Catedral del Llobregat, puix realment ses proporcions són grandioses, sent llàstima que la quantitat no respongui a la qualitat per son estil d'un pobre barroch, que la fa artísticament gens agradable. En trenta minuts arribaren a la fàbrica de nostre digne soci protector D. Eusebi Güell y presentant sa recomanació pera que els fos ensenyada la dita fàbrica de filats y teixits, tant acreditats en l'especialitat de panes y velluts en general. Ab molta atenció foren rebuts y acompanyats, visitant molt detingudament la secció de filats, en la que's troba moderna maquinaria que, dés la floca y metxa de cotó, acaba per filar-lo en el número que'Is convé, per prim que sigui. Com que s'havien entretingut molt en aquesta secció, ne visitaren alguna altra ab certa rapidesa, detenint-se novament en la grandiosa instalació deis generadors de vapor, sala de màquina ab son gegantí volant y els extenedors, en els que pogueren examinar alguns deis tant renomenais velluts ab encertades composicions de triats colors.
Volien despedir-se de l'encarregat, que ab tanta amabilitat com discreció els havia fet resseguir la fàbrica, però tingué altra galanteria envers els excursionistes, volent -los acompanyar a la propera colonia Güell. enclavada en el terme de Santa Colonia de Cerv elló, cosa que Ii agrairen, puix els facilità l'ocasió d'admirar lo que constitueix per nosaltres, en síntesis, la resolució del problema social: l'amo interessant-se llealment pels seus treballadors, y els treballadors per lamo.
A l'entrar en els carrers de la colonia, s'experimenta una satisfacció intensa, per respirar-se per tot la faisó de la terra. Allò en petit es lo que desitjariem veure implantat en gran per tot Catalunya. El treballador té en la colonia medis de divertir-se y instruirse, al sortir de ses ocupacions, puix conté un magnífich teatre, ateneu, escola pública. gimnàs, cafè y per sobre de tot una Cooperativa, per la venda de queviures, administrada pels mateixos treballadors en nombrosa Junta, que's renova cada quatrimestre, fent-se una liquidació v repartint-se'ls associats la proporcionalitat deis beneficis resultants, segons el gasto que lii porten fet. Aquests comptes detallats que s'exposen vistosament són el mòbil d'una honrada administració y fins revelen una intel•ligencia ben plausible per lo curiosos y exactes que resulten. Això, això es lo que falta en molts centres obrers; y tant n'estem convençuts que, al despedir-se d'alguns individus de la Junta, allí presents, els felicitaren coralment, encoratjant-los pera prosseguir una obra tant simpàtica d'herniosos resultats socials y que tant poguessin difundir pels demés centres fabrils de nostra Catalunya.
Essent ja més de mig-dia y prenent comiat de tant simpàtich acompanyant, se dirigiren altra volta a Sant Boy, aon dinaren, ben servits en l'establiment dit de «Noé», fent-se consideracions ben agradables per lo que acabaven de veure y el record d'altres excursions, que s'hauria perllongat a no enser per la visita a la Sra. Viuda del que fou expert capità de la Companyia Trasatlàntica, D. Jaume Basté, que conserva una interessantíssima col • lecció d'objectes provinents del Japó, Xina y Filipines, que, en el llarch temps de viatjar-hi tant il • lustrat capità, anà aplegant en sa casa de Sant Boy, donant bo de veure toles les habitacions y dependencies convertides en interessant museu. Les armes, les laques, els teixits, els incomparables brodats ab seda, els objectes de marfil, treballats lo mateix que'Is brodats, ab una paciencia y art incomprensibles, els vanos, bastons, mobles, porcelanes, àlbums de fotografies y tot lo que acusa la cultura d'aquells pobladors, hi estan dignament representats y en nombre considerable, lo que féu sigués ben interessant la visita an aquell aplech, que ab una amabilirat tant franca'ls deixà fruir la repetida viuda del Sr. Basté, acompanyant -la d'explicacions que aclarien la provinença d'alguns deis exemplars més remarcables y obsequiant als excursionistes ab un refresch, per quins motius se complau el CENTRE en regraciar-la complertament.
Al sortir, s'encaminaren a un promontori sobre la vila, en el que abans s'alçava l'antich castell, del que avuy no se'n conserva rastre, puix hi ha edificada una casa de moderna construcció, en quals cambres se poden veure algunes panoplies ab armes orientals y altres de valor històrich y alguns quadros ben remarcables. La situació d'aquest casal la fa agradable per ses soperbes vistes sobre’l pla que s'extent dés Montjuich fins a les costes de Garraf, y pel Nord el montanyam català, el curs del Llobregat y les retallades serres del Montserrat. En dita visita foren galantment rebuts pel fill de l'actual proprietaria, vingut expressament de Barcelona, y els excursionistes li agrairen com se mereix aquesta prova de consideració.
Entre dos Ilustres sortien de Sant Boy, veyent algunes notables finestres gòtiques y del Renaixement, que per falta de llum no's pogueren fotografiar, y a peu, pel camí de vinguda, s'encaminaren a Cornellà, esperant el tren, que'ls retornà a Barcelona a quarts de nou del vespre, ben satisfets d'aquesta excursió, que, si bé propera a la nostra ciutat, fou esplèndida per les agradables consideracions socials y el poder examinar els valiosos objectes aplegats en la col • lecció Basté.

dimecres, 3 de març de 2010

Històries del camí ral 4. La pesta viatja pel camí ral


L’historiador Jaume Codina al seu llibre “Els santboians de 1490”, publicat l’any 1990, escriu: “ A tres hores escasses de les muralles de la ciutat de Barcelona, la vila de Sant Boi, i més concretament el pont del Llobregat que passa a frec del turó del castell, constituïa la porta meridional de les comunicacions de la capital amb el sud a través del camí ral que sortint del portal de Sant Antoni anava a la Creu Coberta, els pobles de Sants, L’Hospitalet i Cornellà fins al riu, on el Consell de Cent barceloní havia fet construir un pont de fusta a principis del segle XIV, continuament destruït per les riuades i tornat a refer. De Sant Boi el camí continuava per Sant Climent, des d’on s’enfilava a la collada de Begues i seguia per l’hospital-alberg d’Olesa de Bonesvalls i, ja en terres penedesenques, cap a Vilafranca i Tarragona.
La distància entre Sant Boi i Barcelona, relativament curta, permetia, per tant, el viatge d’anada i tornada en una sola jornada, a cavall o a peu, modalitats que hem vist esmentar al mateix rector Antoni Gibert en la carta al seu cunyat Pere Çagrenya. La distància era curta i el camí molt fressat, general com era per anar a Tarragona, Tortosa i València. La primera parada sortint de Barcelona acostumava a ser la vila santboiana, en especial l’hostal; però el mateix pont tingué també esporàdicament barraca de taverna i de joc a l’arenal immediat, escenaris- tant l’hostal com el pont- de bregues i renyines que de vegades se suscitaven entre els caminants de les més diverses procedències. L’historiador Carles Martí té ben explicat aquell món marginal que passava per la vila. Els santboians s’interessaven en allò0 que concernia la seguretat personal, mitjançant el control dels forasters allotjats a a la vila i, en temps de bregues ( no totes, naturalment, originades pels passavolants), a través de crides del senyor del castell prohibint acollir gent de fora. En un altre aspecte, la participació local en els afers del pont, que era administrat per la ciutat de Barcelona, consistí en intervencions de particulars en l’arrendament del servei: per exemple, una societat formada per Pere Tries, Joan Pineda i dos barcelonins tenia arrendat el passatge del pont l’any 1494 i el sotsarrendaren al fuster Pere Barberà per 195 lliures. Cal dir que l’obra del pont, enreparació permanent a causa de les riuades, donava feina als fusters i ferrers locals.
Tant, doncs, la curta distància i planera comunicació entre Barcelona i Sant Boi, com la relativa intensitat del trànsit pel camí ral del pont, constituïen factors positius per a la propagació de les epidèmies de pesta que d’una manera periòdica delmaren les respectives poblacions.”
L’any 1490 era un any de bones collites i de certa abundor a les llars santboianes. La pesta hi arriba sense fam ni guerra, arriba invisible des de Barcelona, on s’havia declarat a partir de 1489. La propagació a través del trànsit humà del pont és ràpida i contundent: en pocs mesos tres-centes persones mortes, el terç de la població. Res se sap encara dels vectors de contagi: rates, puces…, a Sant Boi es ven i es compra de segona mà la roba i el parament de les cases dels difunts, sovint famílies senceres empestades en poc temps.; hi ha dies amb 10 o 15 defuncions. Pel mes de març, els diputats de la Generalitat acorden traslladar la institució a Vilafranca del Penedès, a causa de les morts a Barcelona, però la mort també viatja pel camí ral i al poc temps han de deixar Vilafranca, també infestada, i traslladar-se a Montblanc i després, per la mateixa raó, a Cervera, d’on tornen a Barcelona el 14 d’octubre un cop acabada l’epidèmia.
D'aquella època són les macabres danses de la mort, com la de Verges, que segurament també s'havien escenificat per terres baixllobregatines.

dimarts, 2 de març de 2010

Històries del camí ral 3. Via Fora, lladres!


Carles Martí, cronista de la vila, ens ha deixat una multitud d’escrits sobre la història local. Aquest el trobem dins de Notes Històriques (V). L’esclavitud a la vila. El retaule de Lluis Dalmau i altres a assaigs. Va ser editat l’any 1979. Sant Boi dins del camí ral era el punt de pas del riu Llobregat, el pont o la barca eren de peatge, el pont propietat del Consell de Cent barceloní i considerat la porta sud de la capital. De nit el pont estava tancat i la vila de Sant Boi era plena d’hostals i de gent viatgera que esperava l’endemà per a prosseguir el seu viatge cap a Barcelona o cap a Vilafranca, enfilant-se muntanya amunt pel camí ral. Un lloc perillós, sens dubte.

Un fet de l’hostal de Sant Boi al segle XV

Un curiós document del nostre Arxiu Parroquial deixa entreveure el nombre de passavolants i gent indesitjable que freqüentava fires i mercats i els contorns de la ciutat de Barcelona. I potser més encara, les incomoditats i perills que comportava viatjar en temps antic.
Davant d’En Joan de Casagualda, notari de la nostra vila i que actuava en representació del Vicari perpetual, aquí corresponia per raó del seu càrrec l’escrivania de la casa rectoral, es presentaren diversos vianants i mercaders, junt amb Berengues Vidal, hostaler de l’hostal de la plaça de Sant Boi, on havien passat la nit del 27 al 28 de març de l’any 1474.
Arribaren tan queixosos i exaltats que el notari, per posar enclar el que havia esdevingut i aixecar-ne acta, els féu declarar per ordre.
El primer fou Esteve Tamarit de Ballbona i digué que havia arribat el dia abans, a la vesprada, des de Barcelona i que portava tretze parells de sabates de dona, dues barretes o boixets negres dobles, una lliura de salses: pebre, clavell i gengibre i a més divuit florins d’or i que havia dormit a l’esmentat hostal, en una cambra de dos llits, ben aprofitats per cert. En el que ell ocupava hi dormiren quatre homes: el declarant, en Salvador Sedó de l’Espluga de Francolí, en Pere Lorach de l’Hostal de Buire i en Matíes Vicens del lloc d’Ondara.
A l’altre llit eren tres que no sabia com es deien.
En despertar-se es trobà que havien desaparegut, de les sabates: vuit parells; diverses robes i els divuit florins d’or. I encara tot el vestit, deixant-lo en bragues.
Salvador Sedó confirmà el que declarava el seu company de llit i afegí que també li havien pres unes sabates noves i una espasa i broquer i una camisa i la bossa, dintre la qual duia només un real i sis ardits.
I junt amb en Lorach afegiren que a l’altre que havia dormit amb ells, anomenat Vicenç, que havia marxat a primera hora, també li havien pres quinze sous i quelcom més.
I, a més, havien furtat una llança a un valencià que dormia en una altra cambra de l’hostal i que aquest havia partit també de bon matí, en presència de tota la gent de la casa, pel camí de Vilafranca, perseguint els qui pensaven que era autor dels robatoris.
Coincidien tots que el culpable era un grec que ocupava l’altre llit de la mateixa cambra, on n’hi dormien tres, “ço és lo dit grech e hu apel.lat Johan Vemetià, que era vingut a Sant Boy en companyia del dit grech e hu fadrí de Lleida”.
Al venecià, li havien pres la camisa i, no esmentant-se per res el lleidatà, havem de pensar que fou l’únic que s’escapà indemne de la malifeta general.
I l’hostaler Berenguer Vidal digué, per la seva banda, que, a punta de dia, oí grans clamors a dalt de les cambres i, havent pujat, trobà els quatre que es queixaven a crits del furt i, sentint llàstima del que anava despullat nper haver-se-li endut la roba que vestia, li donà una camisa i el gipó vell que havia deixat el grec en un racó de l’hostal.
Que creia també que el grec era l’autor del robatori, perquè tots els altres havien sortit del bo del dia i a la vista de tothom i aquell, sense perdre comiat ni ésser vist de ningú, eixí de nit per una porta que no era l’acostumada d’entrar i sortir de l’hostal.
I aquí s’acaba l’acta del notari Casagualda i, probablement, mai no arrribarem a saber si el venecià que venia amb el pressumpte llladre de company era víctima o còmplice. Ni si ell i el valencià que emprengueren separadament la ruta de Vilafranca, possiblement pel camí del Rei que per Sant Climent i Torrelles s’enfila fins l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, en persecució de l’indesitjable company de la mala njit de l’hostal santboià, van poder atrapar-lo o no.
Llest devia ser el grec, i a la Catalunya del darrer terç del segle XV, somoguda per les guerres de Joan II, quan tantes desercions, canvis de bandera, traïdories, espionatges, lluites i paranys es succeïen, la gent del seu tarannà es devia moure com el peix a l’aigua.
CARLES MARTÍ

diumenge, 28 de febrer de 2010

La Torre Fossada, telegrafia òptica i terrasses quaternàries





Al damunt del congost de Martorell, al turó de les Forques o del Telègraf hi ha una curiosa construcció, la Torre Fossada, de gran interès.
Es tracta d’una de les instal.lacions de telegrafia òptica militar que recorria Catalunya. Aquesta xarxa era capaç d’enviar missatges a grans distàncies per mitjà de figures òptiques creades dalt de les torres situades en llocs de gran visibilitat. Sobre una plataforma es muntava un màstil de fusta amb un travesser horitzontal a dalt que podia modificar la seva posició amb cordes i politges. A cada extrem del braç hi havia uns altres braços verticals mòbils ( denominats reguladors) i per les diferents posicions es podia crear un gran nombre de figures geomètriques que eren vistes amb l’ajut d’ulleres de llarga vista des de la torre següent i repetides a la següent.
Aquesta tecnologia es va desenvolupar a Catalunya durant les guerres carlines, especialment després de la guerra dels Matiners (1849). Va haver intents d’ús civil d’aquesta xarxa però no van ser permesos ja que l’exèrcit i els governs civils van imposar la seva exclussivitat. Era un ús estratègic, com durant molts anys ho van ser els mapes cartogràfics.
La Torre Fossada del Turó de les Forques està en perfectes condicions i es pot veure que tenia tots els atributs de l’enginyeria militar: fossats al voltant, cos tancat de la torre amb espilleres de defensa, etc. A la comarca en queden algunes més, la de Molins de Rei que aprofitava la torre de l’ermita de Sant Pere de Romaní i la de Collbató, també fossada, dalt del turó de can Dolcet.
La Torre Fossada del congost de Martorell té un altre interès: a les parets del fossat excavat en el terreny apareix un tall geològic on es veuen , a la base, les llicorelles ordovicianes amb filons de quars que es poden veure en tot el tall de l’autopista fins el riu, i damunt d’elles les graves de la terrassa més alta del Llobregat, la Qt5, del Pleistocè inferior, és a dir amb una edat d’1,9 a 0,7 milions d’anys , la més antiga de tot el sistema de terrasses del Llobregat. La vista des del lloc és extraordinària: el riu encaixat amb el pont del Diable i la plana de l’aiguabarreig dels rius Llobregat i Anoia, Montserrat al fons de la cubeta d’Abrera, els relleus de la serra de l’Ataix al marge dret del riu i, si ens movem una mica cap el sud, seguint el camí carener cap el vèrtex geodèsic, podrem veure tota la plana del Llobregat, encaixada entre els materials miocens vermells de Castellbisbal, a l’esquerra, i la terminació de la serra de l’Ordal a la dreta. El sistema de terrasses del Llobregat compren tot el pleistocè i l’holocè. Els llocs que permeten veure millor la seva relació, penjades sobre el curs actual del riu, són els congostos del Cairat i de Martorell.

divendres, 26 de febrer de 2010

Històries del camí ral 2


Remenant els butlletins antics a la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya sovint et trobes petites joies. Aquí en teniu una d’uns excursionistes de 1881 recorrent el camí ral i les nostres muntanyes. He respectat el català escrit per a que capteu l’aire de l’època, ja que no podeu captar, com jo faig ara, aquesta olor de paper vell tan evocadora.
L’excursió va sortir publicada l’any 1881 al butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, escissió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques fundada l’any 1876. Ambdues entitats es tornarien a fussionar l’any 1890 amb el nom de Centre Excursionista de Catalunya. El seu local ha estat sempre al carrer Paradís 10 de Barcelona, on es poden contemplar les columnes del temple romà situat en el punt més alt del Mont Tàber.
La foto està fegida per mi, és la zona del Bori per on passen els excursionistes, tal i com era en aquell temps. Noteu l'extensió dels conreus i el poc bosc que hi ha

Excursió particular a San Climent de llobregat y San Martí de Torrellas

Lo 16 de abril del present any, sortíam de Barcelona ab lo tren de las 5 y 35 minuts de la tarde lo Sr. Jorba, los germans Cardona y l’que suscriu, ab direcció á San Climent de Llobregat.
Lo tren estaba pleníssim de gent alegre y desitjosa de disfrutar de l’esbarjo propi de las festas de Pascua.
Arrivats á Cornellá, baixém del tren y, per depressa que aném, trobém ja las tartanas plenas de gom á gom. No n’s queda mes recurs que fer lo viatje á peu per la carretera.
A la sortida del pont de fusta de San Boy de Llobregat hi ha dos pedras: la de la esquerra diu que l’pont fou construhit en 1876, y la de la dreta que sa construcció fou costejada per suscripció voluntaria.
A continuació de aquest pont hi ha la carretera que, passant per Viladecans, Gabá, Castell de Fels y Costas de Garraf, va á Sitjes y á Vilanova. Nosaltres preném á la dreta y seguim la carretera que sols está termenada fins á casa del Sr. Estruch. En la iglesia que hi ha en aquest indret, propietat del meteix senyor, notárem un rosetó gótich y una Verge de bonas formas del meteix istil que aquell, sent l’un y l’altre molt mes antichs que l’edifici. Al devant de la casa de dit senyor Estruch hi ha un jardí ab un gran dipósit d’aigua, en un de quins costats hi ha una lápida ab la següent inscripció: “El dia 19 de agosto de 1863, en presencia del Excmo.Sr.D.Juan Prim, Conde de Reus, Marqués de los Castillejos, Grande de España de primera clase y Senador del Reino, se inauguró este depósito de agua”.
Preném lo camí de San Climent, que comensa en aquest meteix deposit; passém per lo torrent anomenat de Pedro, ahont no fá molts anys solían alleugerar las butxacas dels que hi passavan, y arrivém al Estret de Rocas, ahont nos sorprengué la fosca.
Doném la bona nit á Barcelona, y, emprenént la baixada, arrivém en cinch minuts á San Climent, que está situat en una fondalada, quinas campanas senyalan repicant la festa del endemá.
Lo poble de san Climent és petit, té unas cent casas, y en la part alta hi ha la iglesia. Aquesta ni en son conjunt ni en sos detalls té res de particular, com no sía un senzill sepulcre que, segons la tradició, contingué las mortals despullas del primer abat de San Climent. En aquest sepulcre hi ha esculpida una petita torra, que tal volta indica lo apellido Torra del que hi fou enterrat, apellido que es molt comú en aquesta encontrada.
Dalt del cim de la montanya hi havía avans una bella creu de terme, mes, gracias á nostras lluitas fraticidas, fou enderrocada y avuy la guarda, si bé rompuda, un pagés que la recullí.
Durant la invasió francesa lo exércit imperial passá per los turons que dominan San Climent; veyent un poble petit, determiná cremarlo: Passaren los francesos tot lo dia 10 d’agost de 1809 fent preparatius pera portar á cap llur intent, mes afortunadamént pera l’poble, vingué l’ordre de que aquets se retiressin, y los vehins vegeren lliuradas llurs vivendas del furor de aquells nous vándalos. En memoria de aixó lo poble de San Climent consagrá lo dia de San Llorens celebrantlo ab festa major, y fá uns vint anys ha fundat un montepío baix l’advocació del meteix sant.
Lo poble de san Climent es molt abundant d’aiguas y saludable. Sos habitants vihuen del conreu de la terra y las donas se dedican á fer puntas.
En son terme s’hi trovan minas de ferro, plom y fins de plata, minerals de que envio algunas mostras á la ASSOCIACIÓ.
Temps enrera aquest terme estava cubert de boscos que han anat desapareixent pera esser sustituhits per vinyas. Axó ha fet que disminuhissin las plujas, mes no per aixó ha disminuhit la febre de destruir la riquesa forestal de aquesta encontrada.
A l’andamá dematí los Srs. Jorba y Cardona, y l’infrascrit, emprenguerem la marxa cap á Torrellas.
Torrellas dista una hora de San Climent, y lo camí entre abdós pobles es molt accidentat y passa sempre entre mitj de boscos y vinyas. Lo panorama que desde l’cim de la serra se descubreix es magnifich.
A un quart d’hora de San Climent, y en lo terme anomenat Buscaróns, hi ha un pont natural format per las aiguas de un torrent que desemboca en la riera de Carol. Las aiguas de aquest torrent en una de sas avingudas socavaren una vinya, deixant aquesta en l’aire y passant per dessota de ella. Mirat aquest pont desde la part de la riera, presenta un aspecte sorprenent: té uns 80 pams de alsada per 40 d’amplada. Quan plou, las rocas y arbustos que rodeijan aquest pont se transforman en una veritable y magnífica cascada.
Una vegada dalt de la serra, y á má dreta, se trova l’Pi d’En Cartró, nom de una casa del terme de Cervelló, casa de trista nomenada que ha estat robada moltas voltas y que dos anys enrera fou teatro de un drama sachnant. Aquest pi es lo mes gros de la encontrada; se veu desde duas horas al entorn, y tres homes no bastan pera abrassar son tronch.
Deixém aquest pí á má dreta y fem alto pera contemplar lo panorama que s’estén devant nostre. Entre mitj dels turons de la dreta veyém la montanya de Montjuich y l’plá de Barcelona; al frente los Pyrineus, lo Montseny, la montanya de Torrellas y lo poble de aquest nom, quinas casas semblan un ramat de ovellas, tan escampadas están; y á la esquena veyém lo mar y la frondosa plana de Viladecans, Prat y Castell de Fels.
Lo dia es magnífich. Empreném la tortuosa baixada que, per entremitj de boscos, conduheix á Torrellas, arribém á la riera, y allí, la frescura y transparencia del aigua, al ensemps que la forta pujada que tenim devant, nos convidan á fer alto y á atacar nostras provisions.
De prompte las campanas, aquestas missatgeras de la alegría y del dolor, del perill y de la oració, fán sentir sa veu tocant á festa y avisantnos de la de Pascua que se celebra en aquest dia.
Empreném la pujada, recorrém varios carrers y arrivém á la plassa ahont hi ha la casa de la vila y la iglesia. Res tenen de particular, ni l’una ni l’altra. Lo campanar sembla bastant antich, pero ha sufert moltas modificacions, y si no fos per las campanas, ni campanar semblaría. Las portas de la iglesia están completament cubertas de ferraduras de diferents tamanyos y dibuixos, algunas molt ben cisselladas: 144 n’hi ha á cada mitja porta. Damunt de aquesta s’hi veu un petit San Martí grosserament esculpit, y dessota la fetxa 1631.
Oírem l’ofici, y després nos entornárem cap á San Climent per un altre camí. Avans de passar la riera bebém aigua de la font de Can Güell, que es molt bona. Aquest nou camí es bastant pesat; á la dreta veyém las muntanyas de Bagá y al fondo las del castell del Aramprunyà.
Arrivats al cim de la partió entre Torrellas y San Climent hi ha la casa d’en Rius, quins amos, ab una amabilitat extrema, nos feren servir pá y trago.
Desde Can Riu á san Climent hi arrivém en tres quarts d’hora, per una baixada molt pintoresca; y per la tarde nos entorném cap á Barcelona ben complascuts de nostra curta expedició.
MANEL BELAU GALLEGOS
Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana. Tom III, any 1881

dimarts, 23 de febrer de 2010

Històries del camí ral






Aquest any a Vilafranca del Penedès volen celebrar “l’any de Pere el Gran” que va morir en aquesta ciutat el dia 11 de novembre de 1285. D’allà va ser portat en diverses jornades, seguint un ritual molt cerimoniós, fins el monestir de Santes Creus, on va ser embalsamat i enterrat en una tomba i després dipositat en la que encara conté el seu cos. Va ser el primer rei català enterrat a Santes Creus ( el seu pare Jaume I és a Poblet) i és l’única tomba reial que no ha estat mai profanada, cosa que permet, en l’actualitat, un estudi anatòmic acurat i fer proves d’ADN i de genètica. Doncs bé, aquest rei i la seva comitiva van sortir aquell novembre de Barcelona per anar cap a Salou a embarcar cap a Mallorca, van agafar el camí ral que anava cap el riu Llobregat, va creuar-lo per Sant Boi i després d’atravesar la vila pels actuals carrers del Pont, l’Alou, Joan Bardina, Lluís Castells, etc, van pasar pel Bori i es van enfilar a l’estret de Roques, des d’on van baixar a Sant Climent, petita població al voltant del camí i de l’església. Allà diuen que va emmalaltir i van enviar a cercar el seu metge, l’Arnau de Vilanova que l’endemà mateix va afirmar que “després de fer aigües” el rei ja se sentia prou fort per continuar el camí. Van continuar el camí cap a Begues,O lesa de Bonesvalls i l’Avinyonet. Arribant a Vilafranca, el rei enfebrà de nou, es va confessar, dictà testament,manà alliberar tots els presoners de la guerra contra França i morí. Tenia 45 anys, havia regnat durant 9 anys molt convulsos, guerres entre la noblesa i conspiracions. L’any 1282 el papa Martí IV va ordenar una creuada contra ell i el 1285 Catalunya va ser envaïda per tropes franceses, comandades pel rei Felip III en persona. Roger de Llúria i els seus almogàvers van infringir una derrota terrible als francesos davant les illes Formigues i més tard al coll de Panissars quan es retiraven. El rei francès va morir en la retirada i a efectes d’aquella derrota França , humiliada, ja no intervindria a Catalunya fins el segle XVII.
Vet aquí que el camí ral que ara estem recuperant és un camí carregat d’història i d’allò que podríem anomenar “la pols dels segles”... Seguir-lo, des de Sant Boi a l’hospital de Cervelló a Olesa de Bonesvalls, o més enllà, fins a Vilafranca ( es pot fer per etapes, si cal) és una bella experiència a través de paisatges variats que guarden una gran herència natural i històrica.
Per a amants de les grans rutes, el viatge a peu pot continuar cap a La Llacuna i acabar a Santes Creus, tot travessant les muntanyes de lAlt Gaià.

divendres, 19 de febrer de 2010

El Montmell des de la Morella


Aquí teniu una vista de la muntanya del Montmell des del cim de la Morella (Garraf), un capvespre d'hivern. La Talaia del Montmell és un cim rocós a 862 m sobre el nivell del mar que domina el Baix Camp. La vista des del cim és espectacular: des dels Pirineus a les muntanyes de Prades, el Monsant i Ports de Beceit, passant per totes les serralades i depressions costaneres, Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Collserola i el bloc del Garraf-Ordal, fins a mar.

Geològicament és un dels punts més interessnts de l'arc de Bonastre, que tanca la depressió del Penedès pel Nord-oest, més al nord queden els massissos de Pontons i La Llacuna i els relleus que formen el marge de la depressió de l'Ebre ( serra de Queralt). Un bon mirador, una ascensió aèria, molt recomanable en aquesta època, si fa bon temps. Venint del coll d'Arca cal vigilar el vent a la cresta i un cop dalt es pot allargar l'excursió cap el castell però cal pensar en la tornada al coll, que cada vegada tindreu més lluny. Hi ha alguns esperons de bona calcària per a fer ditets i bones grimpades.

diumenge, 31 de gener de 2010

Cabres montserratines








Un encontre matinal a Montserrat. Primer un soroll sota el cingle i n'apareix un, el mascle gros. Després marxa i apareix amb la femella, comencen a travessar la codina i s'acosten a la vertical. Ja són quatre: els adults d'abans i dos joves, mascle i femella. Me'ls miro i els fotografio, em miren; faig un crit, marxen amb una grimpada vertical i desapareixen cap al torrent de la Font Seca.

divendres, 8 de gener de 2010

ocells amb matrícula catalana


Des de fa temps les basses de can Dimoni són un veritable observatori ornitològic on s’han identificat 139 espècies d’ocells diferents. Entre altres activitats, als ocells se’ls col·loca una anella a la pota amb informació del lloc on han estat anellats, la data i altres dades tècniques. D’aquesta manera, quan són recuperats s’obté una informació biològica molt útil sobre els seus recorreguts i les àrees de descans, que permet desenvolupar sistemes integrals de protecció de les aus.Les campanyes d’anellament al llarg de l’any, seguint els ritmes migratoris, permeten conèixer l’evolució de les poblacions i avaluar la qualitat de l’entorn natural que representen les basses, dins del sistema de zones humides del delta. Amb la captura d’ocells que ja portaven anelles de diferents indrets, es pot saber que aquests exemplars estan migrant de llocs ben allunyats com Finlàndia o el centre d’Europa, i de la mateixa manera les anelles col.locades aquí permetran a altres estudiosos saber que aquests ocells capturats, ves a saber on, han passat i han estat controlats per l’estació ornitológica de Sant Boi. Hi participen una vintena de persones entusiastes, col.laboradores de la Societat Catalana d’Ornitologia, que va iniciar l’any passat, amb el suport de la regiduria de Medi Ambient i Entorn Natural de l’Ajuntament, un anellament amb “matrícula” catalana, una vella reivindicació de l’ornitologia catalana. Després de molt de temps de fer el ronso, ara el departament de Medi Ambient i Habitatge crearà l'Oficina Catalana d'Anellament per a gestionar l'anellament científic, amb matrícula pròpia, després que la Societat Catalana d’Anellament li reclamés que oficialitzés la que havien creat amb anterioritat. L’Estatut d'Autonomia de Catalunya estableix que la Generalitat disposa de competències sobre la regulació dels recursos naturals, la fauna i la flora. Per això, fa tres dècades la Generalitat va assumir la competència sobre gestió de la fauna i ha mantingut una supervisió sobre l'anellament d'ocells que exercia l'Institut Català d'Ornitologia, entre altres entitats. A causa de la poca atenció que es va dedicar al tema, fins enguany s'han distribuït les anelles del Ministeri espanyol de Medi Ambient, cosa que feia que els nostres ornitòlegs fossin els darrers en assabentar-se que un dels ocells que havien anellat a Catalunya havia estat capturat en un altre racó del món.

dijous, 7 de gener de 2010

Les llunes de Júpiter


Al seu llibre Sidereus Nuncius, Galileu escriu: "El dia set de gener, per tant, de mil sis-cents deu, a la una de la nit, mentre observava amb l'ullera de llarga vista els astres, se'm presentà Júpiter; potser perquè havia preparat un instrument excel·lent, vaig veure (i que la primera vegada no va ser possible per la debilitat de l'instrument) que al voltant s'hi estaven tres estrelles petites però molt brillants, i encara que jo pensava que eren del conjunt de les estrelles fixes, em van despertar certa sorpresa, perquè semblaven preparades exactament com una línia recta i paral·leles a l'eclíptica, i més brillants que altres d'igual mida. ".
Acabava de descobrir les llunes de Júpiter: Io, Europa, Ganimedes i Cal.listo. Era la primera vegada que s'identificaven satèl.lits d'altres astres a semblança de la Lluna respecte la Terra. Avui fa, exactament 400 anys. Per molts anys, astronomia!