diumenge, 28 de febrer de 2010

La Torre Fossada, telegrafia òptica i terrasses quaternàries





Al damunt del congost de Martorell, al turó de les Forques o del Telègraf hi ha una curiosa construcció, la Torre Fossada, de gran interès.
Es tracta d’una de les instal.lacions de telegrafia òptica militar que recorria Catalunya. Aquesta xarxa era capaç d’enviar missatges a grans distàncies per mitjà de figures òptiques creades dalt de les torres situades en llocs de gran visibilitat. Sobre una plataforma es muntava un màstil de fusta amb un travesser horitzontal a dalt que podia modificar la seva posició amb cordes i politges. A cada extrem del braç hi havia uns altres braços verticals mòbils ( denominats reguladors) i per les diferents posicions es podia crear un gran nombre de figures geomètriques que eren vistes amb l’ajut d’ulleres de llarga vista des de la torre següent i repetides a la següent.
Aquesta tecnologia es va desenvolupar a Catalunya durant les guerres carlines, especialment després de la guerra dels Matiners (1849). Va haver intents d’ús civil d’aquesta xarxa però no van ser permesos ja que l’exèrcit i els governs civils van imposar la seva exclussivitat. Era un ús estratègic, com durant molts anys ho van ser els mapes cartogràfics.
La Torre Fossada del Turó de les Forques està en perfectes condicions i es pot veure que tenia tots els atributs de l’enginyeria militar: fossats al voltant, cos tancat de la torre amb espilleres de defensa, etc. A la comarca en queden algunes més, la de Molins de Rei que aprofitava la torre de l’ermita de Sant Pere de Romaní i la de Collbató, també fossada, dalt del turó de can Dolcet.
La Torre Fossada del congost de Martorell té un altre interès: a les parets del fossat excavat en el terreny apareix un tall geològic on es veuen , a la base, les llicorelles ordovicianes amb filons de quars que es poden veure en tot el tall de l’autopista fins el riu, i damunt d’elles les graves de la terrassa més alta del Llobregat, la Qt5, del Pleistocè inferior, és a dir amb una edat d’1,9 a 0,7 milions d’anys , la més antiga de tot el sistema de terrasses del Llobregat. La vista des del lloc és extraordinària: el riu encaixat amb el pont del Diable i la plana de l’aiguabarreig dels rius Llobregat i Anoia, Montserrat al fons de la cubeta d’Abrera, els relleus de la serra de l’Ataix al marge dret del riu i, si ens movem una mica cap el sud, seguint el camí carener cap el vèrtex geodèsic, podrem veure tota la plana del Llobregat, encaixada entre els materials miocens vermells de Castellbisbal, a l’esquerra, i la terminació de la serra de l’Ordal a la dreta. El sistema de terrasses del Llobregat compren tot el pleistocè i l’holocè. Els llocs que permeten veure millor la seva relació, penjades sobre el curs actual del riu, són els congostos del Cairat i de Martorell.

divendres, 26 de febrer de 2010

Històries del camí ral 2


Remenant els butlletins antics a la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya sovint et trobes petites joies. Aquí en teniu una d’uns excursionistes de 1881 recorrent el camí ral i les nostres muntanyes. He respectat el català escrit per a que capteu l’aire de l’època, ja que no podeu captar, com jo faig ara, aquesta olor de paper vell tan evocadora.
L’excursió va sortir publicada l’any 1881 al butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, escissió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques fundada l’any 1876. Ambdues entitats es tornarien a fussionar l’any 1890 amb el nom de Centre Excursionista de Catalunya. El seu local ha estat sempre al carrer Paradís 10 de Barcelona, on es poden contemplar les columnes del temple romà situat en el punt més alt del Mont Tàber.
La foto està fegida per mi, és la zona del Bori per on passen els excursionistes, tal i com era en aquell temps. Noteu l'extensió dels conreus i el poc bosc que hi ha

Excursió particular a San Climent de llobregat y San Martí de Torrellas

Lo 16 de abril del present any, sortíam de Barcelona ab lo tren de las 5 y 35 minuts de la tarde lo Sr. Jorba, los germans Cardona y l’que suscriu, ab direcció á San Climent de Llobregat.
Lo tren estaba pleníssim de gent alegre y desitjosa de disfrutar de l’esbarjo propi de las festas de Pascua.
Arrivats á Cornellá, baixém del tren y, per depressa que aném, trobém ja las tartanas plenas de gom á gom. No n’s queda mes recurs que fer lo viatje á peu per la carretera.
A la sortida del pont de fusta de San Boy de Llobregat hi ha dos pedras: la de la esquerra diu que l’pont fou construhit en 1876, y la de la dreta que sa construcció fou costejada per suscripció voluntaria.
A continuació de aquest pont hi ha la carretera que, passant per Viladecans, Gabá, Castell de Fels y Costas de Garraf, va á Sitjes y á Vilanova. Nosaltres preném á la dreta y seguim la carretera que sols está termenada fins á casa del Sr. Estruch. En la iglesia que hi ha en aquest indret, propietat del meteix senyor, notárem un rosetó gótich y una Verge de bonas formas del meteix istil que aquell, sent l’un y l’altre molt mes antichs que l’edifici. Al devant de la casa de dit senyor Estruch hi ha un jardí ab un gran dipósit d’aigua, en un de quins costats hi ha una lápida ab la següent inscripció: “El dia 19 de agosto de 1863, en presencia del Excmo.Sr.D.Juan Prim, Conde de Reus, Marqués de los Castillejos, Grande de España de primera clase y Senador del Reino, se inauguró este depósito de agua”.
Preném lo camí de San Climent, que comensa en aquest meteix deposit; passém per lo torrent anomenat de Pedro, ahont no fá molts anys solían alleugerar las butxacas dels que hi passavan, y arrivém al Estret de Rocas, ahont nos sorprengué la fosca.
Doném la bona nit á Barcelona, y, emprenént la baixada, arrivém en cinch minuts á San Climent, que está situat en una fondalada, quinas campanas senyalan repicant la festa del endemá.
Lo poble de san Climent és petit, té unas cent casas, y en la part alta hi ha la iglesia. Aquesta ni en son conjunt ni en sos detalls té res de particular, com no sía un senzill sepulcre que, segons la tradició, contingué las mortals despullas del primer abat de San Climent. En aquest sepulcre hi ha esculpida una petita torra, que tal volta indica lo apellido Torra del que hi fou enterrat, apellido que es molt comú en aquesta encontrada.
Dalt del cim de la montanya hi havía avans una bella creu de terme, mes, gracias á nostras lluitas fraticidas, fou enderrocada y avuy la guarda, si bé rompuda, un pagés que la recullí.
Durant la invasió francesa lo exércit imperial passá per los turons que dominan San Climent; veyent un poble petit, determiná cremarlo: Passaren los francesos tot lo dia 10 d’agost de 1809 fent preparatius pera portar á cap llur intent, mes afortunadamént pera l’poble, vingué l’ordre de que aquets se retiressin, y los vehins vegeren lliuradas llurs vivendas del furor de aquells nous vándalos. En memoria de aixó lo poble de San Climent consagrá lo dia de San Llorens celebrantlo ab festa major, y fá uns vint anys ha fundat un montepío baix l’advocació del meteix sant.
Lo poble de san Climent es molt abundant d’aiguas y saludable. Sos habitants vihuen del conreu de la terra y las donas se dedican á fer puntas.
En son terme s’hi trovan minas de ferro, plom y fins de plata, minerals de que envio algunas mostras á la ASSOCIACIÓ.
Temps enrera aquest terme estava cubert de boscos que han anat desapareixent pera esser sustituhits per vinyas. Axó ha fet que disminuhissin las plujas, mes no per aixó ha disminuhit la febre de destruir la riquesa forestal de aquesta encontrada.
A l’andamá dematí los Srs. Jorba y Cardona, y l’infrascrit, emprenguerem la marxa cap á Torrellas.
Torrellas dista una hora de San Climent, y lo camí entre abdós pobles es molt accidentat y passa sempre entre mitj de boscos y vinyas. Lo panorama que desde l’cim de la serra se descubreix es magnifich.
A un quart d’hora de San Climent, y en lo terme anomenat Buscaróns, hi ha un pont natural format per las aiguas de un torrent que desemboca en la riera de Carol. Las aiguas de aquest torrent en una de sas avingudas socavaren una vinya, deixant aquesta en l’aire y passant per dessota de ella. Mirat aquest pont desde la part de la riera, presenta un aspecte sorprenent: té uns 80 pams de alsada per 40 d’amplada. Quan plou, las rocas y arbustos que rodeijan aquest pont se transforman en una veritable y magnífica cascada.
Una vegada dalt de la serra, y á má dreta, se trova l’Pi d’En Cartró, nom de una casa del terme de Cervelló, casa de trista nomenada que ha estat robada moltas voltas y que dos anys enrera fou teatro de un drama sachnant. Aquest pi es lo mes gros de la encontrada; se veu desde duas horas al entorn, y tres homes no bastan pera abrassar son tronch.
Deixém aquest pí á má dreta y fem alto pera contemplar lo panorama que s’estén devant nostre. Entre mitj dels turons de la dreta veyém la montanya de Montjuich y l’plá de Barcelona; al frente los Pyrineus, lo Montseny, la montanya de Torrellas y lo poble de aquest nom, quinas casas semblan un ramat de ovellas, tan escampadas están; y á la esquena veyém lo mar y la frondosa plana de Viladecans, Prat y Castell de Fels.
Lo dia es magnífich. Empreném la tortuosa baixada que, per entremitj de boscos, conduheix á Torrellas, arribém á la riera, y allí, la frescura y transparencia del aigua, al ensemps que la forta pujada que tenim devant, nos convidan á fer alto y á atacar nostras provisions.
De prompte las campanas, aquestas missatgeras de la alegría y del dolor, del perill y de la oració, fán sentir sa veu tocant á festa y avisantnos de la de Pascua que se celebra en aquest dia.
Empreném la pujada, recorrém varios carrers y arrivém á la plassa ahont hi ha la casa de la vila y la iglesia. Res tenen de particular, ni l’una ni l’altra. Lo campanar sembla bastant antich, pero ha sufert moltas modificacions, y si no fos per las campanas, ni campanar semblaría. Las portas de la iglesia están completament cubertas de ferraduras de diferents tamanyos y dibuixos, algunas molt ben cisselladas: 144 n’hi ha á cada mitja porta. Damunt de aquesta s’hi veu un petit San Martí grosserament esculpit, y dessota la fetxa 1631.
Oírem l’ofici, y després nos entornárem cap á San Climent per un altre camí. Avans de passar la riera bebém aigua de la font de Can Güell, que es molt bona. Aquest nou camí es bastant pesat; á la dreta veyém las muntanyas de Bagá y al fondo las del castell del Aramprunyà.
Arrivats al cim de la partió entre Torrellas y San Climent hi ha la casa d’en Rius, quins amos, ab una amabilitat extrema, nos feren servir pá y trago.
Desde Can Riu á san Climent hi arrivém en tres quarts d’hora, per una baixada molt pintoresca; y per la tarde nos entorném cap á Barcelona ben complascuts de nostra curta expedició.
MANEL BELAU GALLEGOS
Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana. Tom III, any 1881

dimarts, 23 de febrer de 2010

Històries del camí ral






Aquest any a Vilafranca del Penedès volen celebrar “l’any de Pere el Gran” que va morir en aquesta ciutat el dia 11 de novembre de 1285. D’allà va ser portat en diverses jornades, seguint un ritual molt cerimoniós, fins el monestir de Santes Creus, on va ser embalsamat i enterrat en una tomba i després dipositat en la que encara conté el seu cos. Va ser el primer rei català enterrat a Santes Creus ( el seu pare Jaume I és a Poblet) i és l’única tomba reial que no ha estat mai profanada, cosa que permet, en l’actualitat, un estudi anatòmic acurat i fer proves d’ADN i de genètica. Doncs bé, aquest rei i la seva comitiva van sortir aquell novembre de Barcelona per anar cap a Salou a embarcar cap a Mallorca, van agafar el camí ral que anava cap el riu Llobregat, va creuar-lo per Sant Boi i després d’atravesar la vila pels actuals carrers del Pont, l’Alou, Joan Bardina, Lluís Castells, etc, van pasar pel Bori i es van enfilar a l’estret de Roques, des d’on van baixar a Sant Climent, petita població al voltant del camí i de l’església. Allà diuen que va emmalaltir i van enviar a cercar el seu metge, l’Arnau de Vilanova que l’endemà mateix va afirmar que “després de fer aigües” el rei ja se sentia prou fort per continuar el camí. Van continuar el camí cap a Begues,O lesa de Bonesvalls i l’Avinyonet. Arribant a Vilafranca, el rei enfebrà de nou, es va confessar, dictà testament,manà alliberar tots els presoners de la guerra contra França i morí. Tenia 45 anys, havia regnat durant 9 anys molt convulsos, guerres entre la noblesa i conspiracions. L’any 1282 el papa Martí IV va ordenar una creuada contra ell i el 1285 Catalunya va ser envaïda per tropes franceses, comandades pel rei Felip III en persona. Roger de Llúria i els seus almogàvers van infringir una derrota terrible als francesos davant les illes Formigues i més tard al coll de Panissars quan es retiraven. El rei francès va morir en la retirada i a efectes d’aquella derrota França , humiliada, ja no intervindria a Catalunya fins el segle XVII.
Vet aquí que el camí ral que ara estem recuperant és un camí carregat d’història i d’allò que podríem anomenar “la pols dels segles”... Seguir-lo, des de Sant Boi a l’hospital de Cervelló a Olesa de Bonesvalls, o més enllà, fins a Vilafranca ( es pot fer per etapes, si cal) és una bella experiència a través de paisatges variats que guarden una gran herència natural i històrica.
Per a amants de les grans rutes, el viatge a peu pot continuar cap a La Llacuna i acabar a Santes Creus, tot travessant les muntanyes de lAlt Gaià.

divendres, 19 de febrer de 2010

El Montmell des de la Morella


Aquí teniu una vista de la muntanya del Montmell des del cim de la Morella (Garraf), un capvespre d'hivern. La Talaia del Montmell és un cim rocós a 862 m sobre el nivell del mar que domina el Baix Camp. La vista des del cim és espectacular: des dels Pirineus a les muntanyes de Prades, el Monsant i Ports de Beceit, passant per totes les serralades i depressions costaneres, Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Collserola i el bloc del Garraf-Ordal, fins a mar.

Geològicament és un dels punts més interessnts de l'arc de Bonastre, que tanca la depressió del Penedès pel Nord-oest, més al nord queden els massissos de Pontons i La Llacuna i els relleus que formen el marge de la depressió de l'Ebre ( serra de Queralt). Un bon mirador, una ascensió aèria, molt recomanable en aquesta època, si fa bon temps. Venint del coll d'Arca cal vigilar el vent a la cresta i un cop dalt es pot allargar l'excursió cap el castell però cal pensar en la tornada al coll, que cada vegada tindreu més lluny. Hi ha alguns esperons de bona calcària per a fer ditets i bones grimpades.