divendres, 16 de desembre de 2011

Bicentenari del naixement de Llorenç Presas i Puig, científic santboià.






Avui, 16 de desembre, fa dos-cents anys que va néixer a l’antic hospital de Sant Boi, Llorenç Presas i Puig, fill d’una familia pagesa de Sant Boi, que va arribar a ser uns dels científics més prestigiosos de Catalunya al segle XIX. El vam recordar, en Jaume Sans i jo, en la ponència sobre les fites de terme a la IV Trobada d’Estudiosos de l’Eramprunyà, celebrada el dia 3 de desembre a Castelldefels, on vam exposar la relació entre les fites i senyals de terme, el territori i la seva representació. La figura de Llorenç Presas i el seu bicentenari era de relat obligat ja que va ser mestre d’agrimensors i autor de mapes parcel.laris, entre ells presumiblement el de Sant Boi de 1861, que si no porta la seva signatura si que té totes les semblances amb d’altres de la seva autoria. Dissortadament la ciutat de Sant Boi no ha recordat aquest bicentenari com correspondria, només Òmnium Cultural, a proposta de nosaltres dos, va programar una nit astronòmica a Sant Ramon en homenatge al Llorenç Presas astrònom, però el mal temps la va frustrar. D’una manera o altra Llorenç Presas ha estat durant tot aquest temps la máxima figura històrica santboiana pel que fa a la ciència, segurament fins l’aparició actual del Dr Manel Estellés referent internacional de la recerca oncológica.
Llorenç Presas va néixer el 16 de desembre de 1811. Va triar un moment realment complicat per venir al món ja que estàvem en plena guerra del Francès i Sant Boi era l’escenari d’enfrontaments armats i d’entrades i sortides dels exèrcits i dels somatents comarcals. Uns i altres demanaven a la població contribucions,reclutaments de joves, queviures i allotjaments. Un contemporani, en Magí Castells ens retrata el moment: “En dits Anys 1810 y 1811 també se tenía de pagar a los Españols contribució y a mes de pagar contribucions tingueren d’anar ara 6 ara 13 (…) tants com y agué de Fadrins quintats; a ser soldats. Era un trastorn per los Pobles en un mateix dia venían Españols, paga, venían Francesos, paga. En los ultims de est any, se patí molta miseria (…)”.
L’any 1812 Catalunya és annexionada a l’Imperi i separada de la resta de l’antic estat borbònic espanyol on governa un rei titella, germà de Napoleó, en Josep Bonaparte. Catalunya és dividida en departaments tal i com hi havia en tota França. Sant Boi i la resta de la comarca s’incorpora al Departament de Montserrat. Però la guerra continua i els moviments de tropes són constants, amunt i avall del Llobregat. El monestir de Montserrat és assaltat i volat per les tropes franceses, potser emportant-se part dels seus tresors artístics i fons documentals que no han tornat a aparèixer. A partir de 1813 les tropes imperials es van replegant d’Espanya i concentrant-se a Catalunya però la seva moral és de retirada. El 28 d’abril de 1814 els francesos abandonen Barcelona que es ocupada per les tropes del general Manso, cap militar de les operacions resistents al Baix Llobregat.
Llorenç Presas encara viuria les guerres carlines, els bombardejos de Barcelona, com el del 1842 i els estats de setge i de suspensió de garanties constitucionals que marcarien una Catalunya en permanent estat d’excepció. Malgrat això el jove Llorenç Presas, després d’una escolarització primària a Sant Boi on va destacar per les seves capacitats intel.lectuals, inicia als 15 anys una llarga etapa formativa a Barcelona que el porta a la Llotja on s’inicia en el dibuix, a diverses escoles de la Junta de Comerç de Barcelona, a l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i al Reial Col⋅legi de Farmàcia de Sant Victorià. Va destacar especialment com a alumne d'Onofre Jaume Novellas en Matemàtiques pures i Astronomia. Essent professor de Geografia astronòmica i física i de Matemàtiques elementals a la Universitat de Barcelona (1841-42), va aconseguir els doctorats en Ciències i en Farmàcia. Els primers anys d’aquesta llarga trajectòria de formació acadèmica vivía encara a Sant Boi i cada dia anava i tornava a peu fins la Llotja de Mar. Les seves jornades devien ser esgotadores: cinc hores de desplaçaments a peu des de Sant Boi més llargs horaris lectius, només suportats per l’afany d’aprendre i la vocació científica tan poliédrica com era la ciència del seu temps.

És interessant de destacar que la vida acadèmica de Llorenç Presas coincideix amb un moment fonamental de les ciències i del coneixement a Catalunya: el trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona que torna a tenir una universitat que va ser clausurada per Felip V com a repressàlia de guerra i la seva instal.lació provisional a l’antic convent desamortitzat dels Carmelites ( 1837), fins la construcció de la nova universitat, a l’actual Plaça Universitat, dissenyada per l’arquitecte collbatoní Elies Rogent, que va iniciar les obres l’any 1863 i que va entrar en funcionament l’any 1882. I també amb la creació de l’Escola Industrial de Barcelona, l’any 1851, que reunia tots els aprenentatges tècnics de les antigues acadèmies de la Junta de Comerç en un edifici avui desaparegut, l’antic convent de Sant Sebastià, situat, abans de l’obertura de la Via Laietana, darrera la Llotja i on ara hi ha la plaça i l’estàtua dedicades al negrer marquès de Comillas. Llorenç Presas va ser professor dels primers claustres de les dues institucions, sent a més l’encarregat de fixar els curriculums i plans d'estudi de la nova Escola Industrial.
La seva primera activitat docent van ser les classes d’astronomia i meteorologia que durant sis cursos acadèmics (del 1849-1850 al 1854-1855) va impartir a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. Les seves anotacions manuscrites que es conserven constitueixen una font molt interessant per veure com era l’ensenyament de l’astronomia a la Barcelona de l’època i els seu interés des del punt de vista epistemològic i del saber aplicat a la navegació i a la cartografia. En el llistat d’aquells primers alumnes de Llorenç Presas a les clases d’Astronomia hi consta un alumne santboià, un noi de 17 anys anomenat Josep Julià i Codina.
L’impacte d’aquella ciència a Catalunya en aquells anys es veu reflectit en la decoració de les cases dels Porxos de’n Xifré, coronats per una al.legoria de la musa de les ciències, Urània, i la frase: " Uranie coeli motus scrutatur et astra “. ( Urània observa el moviment dels cels i els astres). Aquest edifici, situat davant de la Llotja, en ple centre administratiu i docent de la Barcelona de mitjans segle XIX, està ple també d’al.legories a la navegació, a la técnica i al comerç i la plaça està presidida per un monument al “Geni Català”, coronat per un ser alat que aixeca pel damunt del cap un estel de cinc puntes. Tot l’entorn està ben carregat de simbolismes de la maçoneria, també el restaurant de les Set Portes, ubicat encara avui sota els porxos.
L’any 1842 Llorenç Presas és comissionat per la Universitat de Barcelona per asistir a l’observació de l’eclipsi total de sol a Perpinyà, sessió dirigida per Francesc Aragó, un dels científics més prestigiosos d’Europa. Presas sabia parlar perfectament en francés però el fet que Aragó era nord-català i catalano-parlant va facilitar molt les bones relacions que sempre van mantenir. Francesc Aragó havia estat el responsable de les mesures de triangulació entre Catalunya i les Illes Balears per a la mesura del meridià que va donar lloc a la determinació del sistema mètric decimal. La guerra del Francès el va sorprendre a Mallorca, acusat d’espia francés va poder fer-se l'escàpol gràcies al seu domini del català que el va fer passar inadvertit i escapar en vaixell rumb a Marsella. Si aneu per Paris, d’on va ser director de l’Observatori, podreu anar resseguint la traça del meridià per la ciutat, sortint del mateix edifici de l’observatori, per unes plaques rodones de bronze colocades al terra que porten el seu nom i que marquen l’aliniació del meridià. Aragó també va ser ministre de la República i va ser qui va abolir l’esclavitud a França. De l’observació d’aquell eclipsi (que també va ser seguit a Barcelona des de l’Escola de Nàutica, encara que fora de la zona d’ocultació total) es va resoldre que les protuberàncies lluminoses que apareixien en ser tapada la superficie del sol per la lluna, no eren pròpies de l’atmosfera lunar sinó de la solar, degudes a la seva activitat explosiva que emetia grans “flamarades”. No va ser fins més tard, en l’observació dels eclipsis de 1851 i de 1860 -aquest darrer observat també per Presas i una expedició catalana, dalt del cim del Puig Sant Josep d’Orpesa- que amb l’ajut de l’espectrografia es va poder identificar un nou element, l’Heli, desconegut encara a la Terra, com un nou element de la taula periòdica dels elements, i responsable de l’activitat emissiva solar.
Llorenç Presas va destacar com a matemàtic, el va interessar la geometría i el càlcul numèric i també les matemàtiques “sublims”, el càlcul diferencial i integral. La matemàtica era una eina de mesura i de precisió però també un llenguatge per a tractar altres ciències com la física i la química. Presas la utilitza fins i tot per definir l’atracció atòmica o per descriure fenòmens meteorològics com el llamp. Una dedicació pràctica de les matemàtiques va ser l’agrimensura, que el porta a l’elaboració de mapes parcel.laris, amillaraments i cartografíes locals, una activitat complementària a la seva dedicació docent que segurament l’ajudava a mantenir una família nombrosa, amb 9 fills, com tenia, juntament amb la seva dona, la Rosa Parellada, filla de Viladecans. El mapa parcel.lari de Sant Boi de 1861 porta tota la seva empremta i segons un estudi de Jaume Sans se li pot atribuir, directament a ell o a la seva escola, ja que va crear deixebles en aquesta activitat. El seu fill més gran, l’Emili, també va ser agrimensor i va col.laborar estretament amb el seu pare.
Una altra activitat de Llorenç Presas és com a doctor en Farmàcia. L’any 1855 escriu un text de títol pintoresc: “Guerra a muerte al Cólera Morbo Asiático y al Oidium Tuckery”. Presas havia viscut les pandèmies de còlera a Barcelona, del 1834 ( amb més de 3300 morts) i la del 1854. La ciutat estava immersa en un debat higienista que va provocar la demolició de les muralles i la posterior expansió de l’eixample de la ciutat. Les famílies riques podien escapar de les epidèmies marxant a segones residències fora de la ciutat, però les classes populars que vivien en carrerons massificats i sense higiene eren víctimes del còlera que es transmetia veloçment en aquelles condicions; l’article de Presas de 1855 s’ha d’interpretar en aquest context. També, l’any 1854, publica un altre article: “Remey que mata la malura de las viñas”, segurament es refereix a la malaltia de l’oïdi, popularment “la blanqueta” que atacava les vinyes i que va començar a córrer per Europa cap a l’any 1850, és a dir abans de la plaga de la fil.loxera. És l’únic treball de Llorenç Presas publicat en català, segurament degut a que s’adreça més a un públic de pagesos que no pas d’erudits. Presas és un intel.lectual del seu temps, pre-Renaixença, per tant la llengua acadèmica era el castellà, encara que en els seus apunts de l’Escola Industrial hi consten anotacions traduïnt al català noms tècnics i mecanismes, cosa que sembla indicar que d'alguna manera feia servir el català per adreçar-se als seus alumnes en les seves clases. ´
No sabem massa res del seu perfil ideològic, fora dels aspectes més relacionats amb les àrees del coneixement que va conrear. Va viure i va desenvolupar la seva feina en la Catalunya convulsa d’abans de la Restauració, el seu neguit era la industrialització i la modernització del país. Va viure l’inici de la mecanització, la introducció del vapor industrial i ferroviari i va ser contemporani d’una ciència que vivía dins del Romanticisme però que anunciava el Positivisme, juntament amb Narcís Montoriol i altres figures de la ciència i la técnica catalanes i al mateix temps que el pensament científic feia grans avenços al món, com l’evolucionisme de Darwin, per exemple, o les lleis de la química ( Mendeleiev, Lavoisier...)i la termodinàmica. Algun dels seus germans també van estar vinculats a la Universitat i a l’ensenyament de les ciències i un fill seu, en Llorenç Presas Parellada, nascut a Sant Boi l’any 1844, va ser professor a l’Uruguai i l’any 1889 va ingresar a la lògia maçònica “Jorge Washington” de Concepción del Uruguay entre Rios. Uns anys abans, l’any 1875, a l’edat de 64 anys havia mort, a Barcelona, el savi santboià Llorenç Presas i Puig.

A les fotografies podem veure un retrat de Llorenç Presas, una pàgina dels seus apunts de mecànica de l'Escola Industrial, el campament astronòmic que van situar dalt del puig de Sant Josep d'Orpesa, una fotografia de l'eclipsi de 1842 amb les protuberàncies solars detectades i una foto actual de l'edifici de la Llotja i del monument al "Geni Català" que presideix la plaça.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Històries del Camí Ral 10. Viatge reial





Dintre de ben poc tindrem senyalitzada la traça del Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, un itinerari d’uns 50 km entre boscos, conreus i un ric patrimoni històric. El seu recorregut permet travessar tot el massís muntanyós del Garraf, des de la vall de Llobregat a les planes de la depressió penedesenca. El paisatge, tant el geològic com el vegetal/forestal/agrari és ric i variat i sovint hi trobem el llegat de la història que s’hi ha anat acumulant en els segles: antigues traces del camí amb roderes i empedrats, marges i barraques de pedra seca, edificacions medievals i de l’edat moderna, pous de glaç, forns de calç… I, senyorejant pel damunt de tot plegat, un intangible històric que converteix l’itinerari en un relat, o en molts relats alhora.
A Sant Boi culmina una acció desenvolupada aquests darrers anys amb la senyalització de la traça urbana del camí, que explica el lligam amb el riu i l’estructura del barri antic, i també, més amunt de les cases del Bori el recorregut per l’obaga del Montbaig fins el pas estratègic de l’estret de Roques, on es creua amb l’Anell Verd. Tanmateix haureu observat com alguns edificis històrics que es troben en el recorregut han estat localitzats amb plafons explicatius . Veure com es va culminant una obra iniciada en aquests darrers quatre anys és una satisfacció i haver-ne estat part em fa sentir molt feliç.
El camí dels reis.
“Aprés, de Tarragona anaren-se’n a s’Arboç , e puis a Vilafranca de Penedès, que és una noble vila e bona, on los fo feita aitanta honor com en una ciutat, e estregren a Vilafranca tres jorns. De Vilafranca anaren a Sent Climent, de Sent Climent a Barcelona, e de Barcelona no me’n cal escriure, que pensar podets com hi foren reebuts”.Això escriu Ramon Muntaner a la seva “Crònica”, escrita durant els anys 1325 i 1328 i que ha estat editada en moltes ocasions des del segle XVI a l’actualitat. La cita és literal de l’edició de 2011 publicada per l’Institut d’Estudis Catalans segons l’edició dirigida per Ferran Soldevila l’any 1971. ( Ferran Soldevila. Ed. Selecta: "Les Quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III")
L’any 1274, entre novembre i desembre, una comitiva reial extraordinària recorre el País Valencià i Catalunya. Es tracta dels reis d’Aragó i de Castella, Jaume I i Alfonso X, amb les reines i els infants respectius. El rei català ha anat als límits dels seus reialmes a rebre el seu gendre Alfons i la seva filla Violant i inicien un llarg viatge que els porta primer a València, ciutat que els acull i festeja durant onze dies. El destí del viatge és anar al segon Concili de Lió convocat pel papa Gregori X per tractar temes referents a les croades, tema que interessa particularment a Jaume I, que treballava diplomàticament la idea d’una aliança amb el gran Khan dels tàrtars per fer una tenalla a l’Islam, des d’occident i des de l’orient; així com altres qüestions referents a les ordes religioses i als problemes que tenien en aquells moments els templers, orde que havia acollit i educat Jaume I de ben petit, quan va quedar orfe. Un altre tema era l’Imperi romano-germànic, o el Sacre Imperi, del qual Alfonso X pretenia ser coronat emperador, cosa que no va aconseguir ja que el concili va resoldre a favor de Rodolf d’Habsburg.
De València, seguint el curs de l’antiga via romana del litoral mediterrani van cap a Castelló i Tarragona i d’allà aVilafranca, on l’itinerari a Barcelona deixa la traça de la Via Augusta i s’enfila cap a Olesa de Bonesvalls i Begues seguint el Camí Ral. Passen per Sant Climent i d’allà passen per l’estret de Roques i baixen a la vila de Sant Boi per anar a creuar el riu i seguir la darrera jornada del viatge fins a Barcelona. Moltes vegades havia vist i veuria Sant Boi passar reis pels seus carrers, seguint el camí ral, o la Via Mercadera, cap a Vilafranca, cap a les terres del sud o de Lleida, cap als reials monestirs del cister, etc., però de ben segur que aquesta comitiva dels dos reis –amb l’exotisme dels castellans- devia ser magnífica i en una petita vila com el Sent Boy de l’època devia causar commoció i festa el seguici de les famílies reials, els reis amb els seus domassos heràldics, com ens mostren els dibuixos de l’època, la noblesa que els acompanyava i la gent d’armes. A penes pacificades les terres del Llobregat després de les guerres feudals de la dècada anterior i del deseiximent al rei de Guillem II de Cervelló (1260), Jaume I va otorgar privilegis a Sant Boi que afectaven el domini dels senyors del castell sobre l’alou i la celebració de fires. El mercat dels dissabtes al Mercadal era de gran importància, ja que va permetre consolidar la seguretat als camins d’accés a Sant Boi, garantida pel rei, així com el control sobre pesos i mesures que feia estables i fiables les transaccions comercials a la vila.
El pont.
L’any 1274 no hi havia cap pont a Sant Boi per creuar el riu. Segons Jaume Codina, cap al segle XII segurament n’hi havia un més o menys precari, però al 1274 hi havia un servei de barca i la prohibició de passar-lo a gual. L’any 1283, en unes desastrosses inundacions queda destruit el pont romà de Martorell, anomenat en aquella época de Sant Bartomeu, que ja tenia una factura romànica per una reconstrucció anterior de 1143. A iniciativa reial i del Consell de Cent barceloní es va començar a parlar de la necessitat de facilitar les comunicacions i d’establir un pont de pas entre les dues ribes del Llobregat, l’any 1283, segons escriu Carles Martí, les Corts catalanes van debatre la necessitat del pont, que en un primer moment proposaven aigües amunt de Sant Boi, a l’indret de la roca de l’Adroc, a Pallejà, però hi ha documentació de 1301 en que el Batlle General de Catalunya adreça un escrit, com ja havia fet Jaume II, a totes vegueries per recaptar ajuts per a l’obra del pont “novellament començada davant la vila de Sent Boy”. La construcció del pont de Sant Boi tenia doncs una consideració d’infrastructura nacional, primer es va pensar en un pont de pedra però els problemes d’assentament sobre els al.luvions de l’àmplia terrassa del Llobregat i les continues avingudes del riu van fer decidir per un pont de fusta. Es va portar fusta des de molts punts de Catalunya, fins i tot de Mallorca , es van fixar els marges amb estacades i es van plantar albaredes a les ribes per tal d’assegurar material per a les reparacions futures. Per a la construcció del pont es va comptar amb privilegis i també amb la mà d’obra de presoners de guerra. L’any 1306 ja estava en funcionament i la primera destrucció parcial va ser en uns aiguats de 1315. El seu emplaçament era aproximadament on ara hi ha la passera peatonal per anar al riu, en el seu marge dret estava fonamentat sobre les llicorelles del Puig del Castell que afloren en la vora exterior del meandre del riu, això li donava més consistència.
Ens pot semblar estrany que haguessin de portar fusta de lluny, fins i tot de Mallorca, per a la construcció del pont, però avui, en el segle de la sostenibilitat, les fustes per al nou pont que s’ha fet a l’estret de Roques en l’enllaç entre el Camí Ral i l’Anell Verd, han vingut de més lluny encara, del nord d’Europa!. Ja veieu que tornem a passar per l’estret de Roques, on havíem començat aquest comentari: roda el món i torna al born!.

Les il.lustracions que acompanyen ens mostren representacions contemporànies de Jaume I i d’Alfons X de Castella amb tota la seva majestat. També hem fet servir un dibuix actual del llibre de F. Xavier Hernández, Francesc Riart i Xavier Rubio, “Els exèrcits de Jaume I”, editat l’any 2009, basat en representacions medievals.

dijous, 22 de setembre de 2011

Les inundacions d'octubre de 1971 i la desaparició de Can Parellada de la Boïga






A la plana deltaica, a mig camí entre Sant Boi i el Prat, uns 120 m. al NO de l’actual masia de Can Parellada, o can Parellada Nou, hi havia una imponent masia de finals del segle XVII, Can Parellada de la Boïga, o can Parellada Vell. Damunt la porta principal, gravat a la pedra, hi deia: “Francesch Parellada me fecit. 1699”.
Francesc Parellada, fill d’una nissaga de propietaris agraris santboians i dirigent de la Revolta dels Barretines, que portà 10.000 pagesos alçats a les portes de Barcelona l’any 1687, va edificar o restaurar aquell casalot situat enmig d’unes 30 mujades ( unes 15 ha) de cereals, tal i com proclamava el blasó d’una mà que premia un grapat d’espigues, gravat al dintell de la porta de la seva propietat. Quatre anys abans, el 1695, havia enviudat i havia estat pare alhora. La seva dona moria de part infantant el seu fill Josep, que esdevindria un personatge important en el Sant Boi de la derrota de 1714, com a botifler i representant del nou govern borbònic.
Francesc Parellada, al cap de poc temps es torna a casar, aquesta vegada pel procediment del rapte d’una noia de 17 anys, Margarida Pugès, que moriria també al cap d’un any i, el vidu, molt aviat, torna a casar-se per tercera vegada. A la seva mort, la vidua regentarà la casa pairal dels Parellada de la Boïga, on creix el seu fillastre Josep en temps de la guerra de Successió.
A mitjans del segle XIX, Can Parellada i altres masies de la Ribera passen a ser administrativament del municipi del Prat i davant mateix, a un centenar de metres de la seva façana, s’edifica una altra masia, can Parellada Nou, que encara està dempeus i és centre d’una explotació agraria. Mentrestant el vell casalot va sent abandonat i posteriorment passa a ser utilitzat com a corral . Canvia d’amos i també de nom: Can Rei, Can Catxucà… , fins que el dia 3 de març de 1976 és enderrocat sense deixar-hi rastre.
Ara fa 40 anys, l’octubre de 1971, la conca del Llobregat va passar tres dies sota intenses pluges que van durar del 20 al 23 d’octubre ( a Sant Boi es van recollir 400,5 litres/m2 ) i es va viure la inundació més gran de tot el segle XX. A Martorell es va aforar un cabal punta de 3080 m3/segon ( el cabal mig del Llobregat és d’uns 20 m3/seg., i avui hi deuen passar menys de la meitat d’aquesta xifra). Aquest cabal, al riu Llobregat, és el més gran enregistrat mai amb aparells d’aforament, però el 1617, anomenat “ l’any del Diluvi”, se sap que per l’alçada de l’aigua sota el pont de Monistrol de Montserrat, es van assolir cabals màxims de 4680 m3/segon: Tot el delta era un mar, segons testimonis escrits, i el riu s’ho emportava tot al seu pas, entre altres la barca de Sant Boi.
La irregularitat del cabal del Llobregat és ben coneguda, en totes les escales: anual, estacional i diària. La torrencialitat i les riuades son una característica lligada al règim hidrològic , que és conseqüència de l’organització i estructura de la conca fluvial, dels Pirineus a la mar. Una configuració allargada, o filosa, del drenatge del curs principal i dels principals afluents, amb conques estretes on les aportacions laterals arriben molt de pressa a l’eix central, explica la concentració ràpida de les aigües de pluja i una resposta extremadament ràpida a fortes precipitacions. Això si, tan ràpida com és la pujada de les aigües ho és la baixada, fent que les gràfiques dels episodis tinguin puntes molt agudes però estretes.
L’aiguat de fa 40 anys va venir seguit d’una riuada, o rivada, que va fer sortir el riu de mare i va inundar gran part del delta. Passat el meandre de Sant Boi, encaixat a la dreta pel puig del Castell, el riu va trencar la ”Marrada” i les aigües, amb gran empenta van sobreixir inundant el marge esquerre i van entrar amb força al barri de l’Almeda de Cornellà, ocasionant víctimes i fent grans destrosses. Trencat també el marge dret, el riu va abandonar el seu antic llit i, aprofitant els clots d’extracció d’àrids que hi havia als sorrals del marge fluvial va excavar un nou curs més rectilini ( més ràpid també) menjant-se hectàrees senceres dels camps de la Marina de Sant Boi. Algunes masies, com cal Monjo o Can Comas, que estaven a centenars de metres del riu es van trobar de sobte quasi als seus marges i Can Parellada Vell, que estava a uns 500 m de l’antic curs del riu (quan aquest passava just per on ara hi ha l’estadi del RCD Espanyol), es va trobar, pràcticament, a la mateixa llera. L’efecte social d’aquelles inundacions, només 9 anys després de les viscudes al setembre de 1962, amb centenars de morts, va provocar l’endegament d’obres de canalització i proteccció dels marges amb un criteri d’enginyeria poc curós amb el medi, que malmetia el paisatge fluvial, desconnectava el riu de les poblacions i liquidava la relació històrica de la gent baixllobregatina amb el seu riu; fins fa molt poc no hem començat a esmenar aquest error i a retornar-li al riu tots els seus valors socials, paisatgístics i naturals. Però, tornant als anys 70’, els treballs al marge dret del riu i l’elevació de l’escullera, per on passa el camí del Sorral, van conduir a la demolició de la masia histórica de Can Parellada el mes de març de 1976. A l’arxiu de l’Estudi de la Masia del Centre Excursionista de Catalunya es conserven algunes fotos de com era Can Parellada de la Boïga a finals del segle XIX o començaments del XX, són algunes de les fotos que acompanyen aquesta nota, com també el dibuix de la inscripció que hi havia presidint el portal de la masia. Les altres fotografíes són sobre els efectes de l’aiguat al delta i també podreu comparar el curs del riu modificat l’octubre de 1971 en les fotos aèries corresponents als vols de 1956 i el de 2009.
Si aneu pel camí del riu, més avall de Can Comas i darrera de Can Parellada Nou, passareu pel costat d’on havia estat durant segles l’antic mas dels Parellada de la Boïga, just sota el camí i a la banda del riu, on ara hi ha uns prats que sovint s’inunden. La mateixa riuada de l’octubre de 1971 va ser la que va ferir de mort el pont de les Quinze Arcades de Molins de Rei,del 1768, que acabaria de caure en un altre episodi d’inundacions el 6 de desembre de 1971, a efectes del mateix aiguat i de l'acció erosiva provocada,també, per les extraccions d’àrids al riu, una activitat que va enriquir uns pocs, que ens va fer perdre patrimoni històric comú i que va provocar problemes ambientals que arrossegaran les properes generacions.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Josep Parellada de la Boïga, un botifler santboià


Els Parellada van ser una de les grans famílies de propietaris agrícoles santboians, ja des del segle XIV. Hi havia dues nissagues, els Parellada de la muntanya i els del pla. Els de la muntanya o Parellada del Còdol, vivien a l’actual casa gran del Bori i no van tenir continuitat perque foren exterminats en un atac de lladres. Els Parellada del pla vivien a la Ribera, prop del riu, a la Marina de Sant Boi, eren els Parellada de la Boïga. En Francesc Parellada de la Boïga va participar en l’alçament pagès de 1687, contra els continuats allotjaments forçosos de soldats i en un any que ja havien sofert una altra plaga contra les collites, una plaga de llagostes. Francesc Parellada va ser un dirigent a la revolta dels Barretines, juntament amb un altre santboià, l’Antoni Soler de la Torre, que ja havia estat un dels dirigents pagesos que van prendre Barcelona el 7 de juny de 1640, iniciant la guerra dels Segadors o de Separació i que, posat preu al seu cap, l’any 1689, va ser assassinat per un dels seus, un fill adoptiu anomenat Pau Petit. El seu cap es va exposar en una gàbia penjat a la façana de la Generalitat a Barcelona i la seva casa enderrocada. Però Can Soler de la Torre, avui dins el recinte de la Colònia Güell, va ser alçada altre cop i avui encara es conserva, fins i tot amb el nom d’Antoni Soler encara gravat a la façana.
En Francesc Parellada havia nascut l’any 1663, es va casar tres vegades.L’any 1695 naixia el seu fill i protagonista d’aquesta història, en Josep Parellada de la Boïga. Va viure al mas construït pel seu pare Francesc l’any 1699 a les seves propietats de la Ribera, en un punt que avui és municipi del Prat. La Parellada de la Boïga era una finca d’unes trenta mujades, quasi 15 hectàrees, de secà on cada collita donava unes 230 garberes de blat, més de 150 d’ordi i uns 130 cistells de vi. Malgrat que el mas estava separat del nucli urbà de Sant Boi, a una mitja hora de camí, ja de ben jove en Josep Parellada va intervenir molt activament en els afers de la vila.

Josep Parellada cap del somatent contra els carrasquets.

No sabem res de l’activitat de’n Josep Parellada durant la guerra de Successió, en un Sant Boi permanentment ocupat per tropes que anaven i venien del setge de Barcelona. Com a resultat de la derrota de l’onze de setembre de 1714, s’eliminen els consells locals i la Universitat de Sant Boi, que era el govern municipal amb representants escollits per votació i per insaculació, i es forma un ajuntament de batlle i regidors escollits pel nou poder borbònic i que havien de ser fidels al rei i a les lleis de Nova Planta. L’any 1719 en Josep Parellada, amb 24 anys d’edat, és batlle de la ciutat, coincidint amb uns anys de forta activitat guerrillera dels carrasquets, afavorida per la cojuntura internacional i la guerra amb França. Molts joves santboians hi participen amb la simpatia d’una població castigada per allotjaments forçosos de soldats, endeutaments i elevats tributs. El gener de 1720, en una entrada de carrasquets a la vila, van ser mortes diferents persones, entre elles Josep Fornaguera responsable de la confecció d’un cadastre destinat a incrementar els impostos a la població. Els enfrontaments armats es succeixen al voltant de Sant Boi i noves tropes s’instal.len a la vila. Per ordre de l’autoritat militar es forma el somatent local, destinat a lluitar contra els insurgents antborbònics, en Josep Parellada en serà el seu cap i disposarà de gent armada, uns 90 homes que es distribueixen al llarg del camí ral en persecució dels voluntaris o carrasquets, convençut que hi ha molts santboians, joves com ell, amagats per aquestes muntanyes i que participen en les incursions a la vila .
L’any 1720 es publica un perdó general que donava un curt termini per a presentar-se a les autoritats i lliurar les armes. Però mesos més tard, el 8 de setembre de 1720, els soldats van agafar presos dos fills de Silvestre Ferrer de Viladecans i els van matar acusant-los d’haver participat en la mort de Josep Fornaguera. Per aquest motiu, després d’esquarterar-los, van dur els caps a Sant Boi on van ser posats en gàbies i penjats, un al carrer del Pont i l’altra al vell mig del carrer Major. Aquests caps van estar penjats 100 anys, fins que l’alcalde liberal Baldiri Castells els va fer retirar. Com que els carrasquets no tornaven a casa ni es presentaven a l’autoritat es va fer un llistat d’absents ( en un Sant Boi de 800 habitants no era cosa difícil saber qui no hi havia a casa seva). El rector de Sant Baldiri, mossèn Francesc Albertí, convençut de les promeses de perdó i que els joves es podrien tornar a incorporar a la seva vida domèstica, va recomanar que es presentessin i va donar paraula que quedarien en llibertat. Pels dies de quaresma de 1721 es presentaren 34 carrasquets i el comandant de la guarnició els va tornar a citar dies més tard. Els van fer anar a l’actual casa de can Torrents i s’hi presentaren 32, però era una emboscada, en comptes de la llibertat promesa van ser encadenats i portats a peu, lligats de dos en dos a Barcelona. Quan ho va saber mossen Albertí va anar immediatament a Barcelona a intercedir per ells: havia donat la seva paraula d’honor que no els passaria res i si havia mentit mai més podria dir missa. Va ser tan insistent que al final es va decidir no ajusticiar-los i van ser enviats a galeres. Molts d’ells moriren en aquells deu anys de càstig i captiveri . Magí Castells (fill de l’alcalde que va fer despenjar els caps dels germans Ferrer), en el seu manuscrit que es conserva a l’arxiu municipal, acaba dient: “después de esta hora en aban tans ne agafaban tans ne penjaban…” Segur que en això també va esmerçar molta dedicació en Josep Parellada de la Boïga.

Pleit contra Rafael Casanova.

Es ben conegut que Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat de Barcelona durant el setge, va ser ferit en la batalla de l’11 de setembre, portat a l’hospital de la Santa Creu i certificat com a mort, pogué escapolir-se i refugiar-se a Sant Boi a una casa familiar de la seva dona. L’actual can Barraquer, al carrer del Pont, ara museu de Sant Boi, no va ser hábitat permanentment per Rafael Casanova fins el 1737, quan es va retirar de la seva activitat d’advocat a Barcelona però la casa estava ocupada per uns masovers que la mantenien. L’any 1725, en un context de continuada repressió per les armes, càrregues tributàries i allotjaments forçosos de soldats a les cases de la vila, s’inicia un pleit contra el veí Rafael Casanova, propietari d’una casa que no ocupava i que podia servir per allotjar oficials de l’exèrcit d’ocupació. Davant la negativa de Casanova de cedir la seva propietat, se li interposa un pleit davant les autoritats militars. Al capdavant d’aquesta causa i com acusació hi trobem Josep Parellada de la Boïga que reclama que es decreti i mani que “de los cuartos que tiene dicho Dr Rafael Casanovas reservados y serrados se destinen parte para el alojamiento y decencia de algún oficial militar cada y quando se offresca”. Casanova argumenta que els lletrats i cavallers estaven exempts d’aquests allotjaments i no cedeix. La causa arriba a les més altes instàncies i al final es ressol amb certa ambigüitat, el mateix capità general argumenta que si que es pot obligar a l’allotjament quan estiguin plenes les cases del poble pla i realment sigui necessari, però no es vol forçar les coses en un moment que comencen a cedir les pressions dels allotjaments militars per la signatura de la Pau de Viena que fa afluixar les tensions i retorna propietats confiscades . Rafael Casanova s’instal.la finalment a Sant Boi l’any 1737, encara que els anys anteriors venia sovint a Sant Boi i fins i tot participava en afers col.lectius. Va morir i va ser enterrat l’any 1743 a l’església nova de Sant Baldiri que durant aquells anys de postguerra s’havia anat alçant a poca distància de la casa de Rafael Casanova, un nou temple edificat sota la direcció del rector de la parròquia, mossèn Francesc Albertí, el valedor dels carrasquets.

Una causa contra Josep Parellada de la Boïga.

Josep Parellada va tenir càrrecs polítics a Sant Boi durant vint anys de postguerra, del 1719 al 1739. Per la seva implicació en la repressió del nou règim borbònic va ser molt odiat. L’any 1743 mossèn Francesc Albertí, molt respectat per la població, va ser cessat com a rector de la parròquia i moltes veus assenyalaven Josep Parellada com qui havia mogut els fils per a la destitució d’un enemic personal. Per a molta gent l’hora de la venjança va arribar quan el 1744 es va poder portar Josep Parellada davant un tribunal militar acusat de diversos greuges derivats d’una vida luxuriosa. Els homes de Can Parellada tenien una ben merescuda fama de faldillers, el pare de’n Josep ja havia tingut problemes amb la cúria pels segrestament d’una noia de 17 anys amb qui es va casar i que va morir al cap d’un any. En Josep Parellada era acusat d’haver usat el seu càrrec de batlle per haver fet agafar un veí de Sant Boi, en Joan Pau Valls, que va haver de fugir, i poder instal.lar-se a casa seva i violar la seva dona Francesca. La part més sucosa del procés està al voltant de la seva amant Teresa, dona de Francesc Carbonell, veí del carrer l’Alou, amb qui mantingué una llarga relació i que entrava sovint a Can Parellada vestida d’home, amb el consentiment, de grat o per força, de la mateixa muller de'n Josep. Abans, Josep Parellada ja havia tingut relacions amb la mare de la Teresa i havia instal.lat a Barcelona una altra amant, la Francesca, dona que va prendre al seu marit Josep Julià. Molts testimonis acusatoris es presenten al procés judicial, fins i tot el d’un soldat picador de cavalls del regiment de cavalleria de Santiago hostatjat a casa d’uns veins dels Carbonell i que veia sovint tràfic de matalassos quan en Josep Parellada feia nit en aquella casa i aprofitava quan el marit marxava per sortir del matalàs i anar al llit de la Teresa. Finalment, en Josep Parellada i la Teresa van ser condemnats a ser desterrats de Sant Boi durant cinc anys. En Josep Parellada va pagar 150 lliures i es va lliurar del càstig, la Teresa com que no tenia aquests diners va haver de marxar però cinc anys després tornarà i seguirà vivint amb el seu marit.
En Josep Parellada de la Boïga va morir a Sant Boi l’any 1773, a l’edat de setanta-vuit anys. Casa seva, Can Parellada ja no existeix, va ser enderrocada l’any 1976. Molt a prop d’on va estar hi ha una altra masia anomenada també Can Parellada, construïda a finals del segle XIX, una, ja desapareguda era Can Parellada Vell i l’altra Can Parellada Nou que encara està dempeus. Però això és una altra història que mereix ser contada i ho farem amb motiu del proper 40è aniversari de l’aiguat i les inundacions de 1971.

dijous, 14 de juliol de 2011

Centenari de Noel Llopis Lladó






Dintre d’uns dies, el 4 d’agost, farà 100 anys que va néixer Noel Llopis Lladó. No sé si està prevista alguna commemoració però tocaria. A la foto el veiem comandant una sortida de camp a Sant Llorenç del Munt i, aventuraria a dir que és a tocar de Can Pobla…
Noel Llopis Lladó va ser un bon fruit d’allò que es va anomenar l’Escola Catalana de Geologia, científics amb una sòlida formació universitària ( llavors amb la llicenciatura de Ciències Naturals), que completaven la seva formació amb els recursos i les col.leccions del Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona i que procedien dels entorns excursionistes i coneixien el territori des de l`òptica de la cultura excursionista que havia conformat el seu caràcter i inquietuds des de ben jovenets. Amb aquestes condicions Llopis va ser un bon geòleg de camp i un brillant cartògraf, que combinant amb la seva habilitat pels dibuixos sintètics, blocs diagrames, perfils geològics, etc., feien que les seves publicacions científiques tinguessin una gran potència gràfica. Va ser autor d’unes 200 publicacions , des de l’any 1933 a la seva mort, l’any 1968, i més enllà ja que fins el 1970 es van publicar alguns treballs inèdits i un llibre sobre carst. Fou precisament en aquesta especialitat on Llopis va ocupar un lloc de referència per a l’espeleologia, les seves aportacions a Sota Terra II, l’any 1935, resituen els coneixements espeleològics de l’època inicial de Font i Sagué i de Faura i Sans recollits en el primer volum de Sota Terra, del Club Muntanyenc, l’any 1909. Llopis Lladó també era membre del Club Muntanyenc, ara Club Muntanyenc Barcelonès ( 1931), on confluiren personatges com Ramir de Semir, el zoòleg F. Español, el paleontòleg F. de Villalta i altres al costat del geòleg Llopis Lladó, cosa que li va donar al nou impuls de l’espeleologia catalana un carácter científic i pluridisciplinar. D’aquesta època són els primers treballs geològics i espeleològics de Llopis entre els quals destaquen els dedicats a Garraf i a Sant Llorenç del Munt .
La guerra ve a estroncar tota aquesta empemta generacional i Llopis s’exilia a Andorra on aprofitarà per fer el mapa geològic d’Andorra 1:50.000. Acabada la guerra torna a Barcelona i va ser jutjat pel Tribunal de Responsabilidades Políticas sent sancionat a cinc anys d’inhabilitació. Van ser anys de moltes privacions econòmiques, de fer feines d'auxiliar no remunerades que el permetien estar en contacte amb la geologia i plantejar la seva tesi doctoral sobre la morfoestructura dels Catalànids, obra de referència pel que fa al coneixement de les serres i depressions litorals catalanes, entre elles l’àmbit de la vall baixa del Llobregat i muntanyes adjacents. D’aquells anys també són obligada referència els treballs sobre el carst de Garraf i sobre els conglomerats del marge meridional de la depressió de l’Ebre ( Montserrat, Sant Llorenç del Munt…) .
Cal destacar també la participació de Llopis Lladó en la fundació de l’Editorial Alpina i la seva col.lecció de cartografia excursionista, que fins fa pocs anys encara portava el segell original de Llopis lladó. Vaig tenir l’oportunitat, l’any 1995, de rebre l’encàrreg de l’editorial d’actualitzar bona part de la col.lecció, ara amb el suport de la cartografia informática, i vaig tenir l’ocasió d’estudiar i valorar la gran aportació que va fer Llopis Lladó amb mitjans exclussivament manuals, creant un estil propi i un discurs divulgatiu que va sentar les bases de molts dels coneixements populars sobre els paisatges i la geologia de Catalunya i que va actualitzar els catàlegs de coves i avencs, ara situats i numerats sobre el mapa, característica distintiva que l’editorial ha conservat fins les edicions més actuals.
Passada la quarantena política imposada pel franquisme, l’any 1948 Llopis pot participar en unes oposicions i es nomenat catedràtic de Geografia Física a la Universitat d’Oviedo, on es trasllada i on va estar durant onze anys. Allunyat de Catalunya on les coses no li havien estat fàcils i on s’havia trobat amb unes relacions personals marcades per la seva actitud de no haver participat en la defensa de la República, a diferència de molts dels seus companys del món excursionista, a Oviedo eclosionen els vessants més pedagògics de Llopis i organitza un equip al seu voltant en un lloc on no hi havia tradició geològica. Funda un institut de geologia aplicada i diverses revistes, entre elles Speleon, la revista d’espeleologia científica on desenvoluparan els seus primers treballs molts representants de l’espeleologia de postguerra, entre ells molts catalans com Joaquim Montoriol. Llopis no deixa mai d’interessar-se per la geología i el carst de Catalunya, els seus treballs sobre el seu país continuen, alternats amb les seves aportacions a la geologia càntabro-asturiana. Unint dos dels seus àmbits de recerca, els Pirineus i el carst, va tenir l’ocasió amb la descoberta del complexe subterrani de la Pedra de Sant Martí, al massís navarrès de Larra, a començaments dels 50’, de participar en el seu estudi. La seva recerca encara avui és valorada pels geòlegs que s’han plantejat la complexitat geológica, la hidrogeologia i la historia evolutiva d’aquest gegantí sistema càrstic que va ser durant molts anys rècord mundial per les seves dimensions.
L’any 1960 guanya la cátedra d’Estratigrafia de la Universitat de Madrid, ciutat on desenvoluparà també una gran tasca universitària i a l’Institut d’investigació “Lucas Mallada”. Sent catedràtic a Madrid, però encara molt vinculat a Catalunya i a la seva geologia té un accident mortal de trànsit en una sortida de camp a Sant Vicenç dels Horts, tot estudiant les serres litorals en el sector de la vall baixa del Llobregat. L’any 1968 la xarxa de carreteres a la comarca del Baix Llobregat era, amb una mica d’asfalt pel damunt, la mateixa del segle XVIII. A Quatre Camins es creuaven ortogonalment ( sense passos elevats ni rotondes) l’antiga carretera de Madrid que sortia de Barcelona ( N-II), anava fins a Molins de Rei , creuava el riu pel pont de Carles III i girava cap a Pallejà i cap a Martorell, la que seguía cap el port de l’Ordal ( N-340) i la que va de Sant Vicenç dels Horts a Sant Boi de Llobregat seguint la riba dreta del riu ( BV2002). No hi havia l’autopìsta, ni l’autovia i les carreteres passaven per l’interior de les poblacions. Quatre Camins era un punt negre d’aquesta xarxa viària, un punt fatídic on sovint hi havia accidents, tan mortals com el que, la tarda del 14 de febrer de 1968, va acabar amb la vida de Noel Llopis Lladó.
La seva mort va deixar en un gran estat d’orfandat la carstologia. La seva esquela, una de les poques publicades en català a la Vanguardia en aquells anys de dictadura franquista, va commocionar tots els àmbits universitaris, espeleològics i excursionistes. Mai més hem tingut un geòleg que congregués tots aquests móns a casa nostra. Els seus treballs encara són citats a les bibliografies de les publicacions especifiques, la seva capacitat de síntesi i la seva intuició científica van constituir un model per a molts, malgrat que sovint anava més enllà en les seves conclusions i es precipitava. Era vehement i un xic arrogant, sovint amb dificultats de relacions humanes dins del seu ram, però ningú podía discutir la seva capacitat intel.lectual, i la claretat de la seva exposició. Un aspecte important de Noel Llopis Lladó va ser l’interès divulgador de la seva obra de gran diversitat temática, de gran rigor per a experts però que també va voler acostar a públics més generals, especialment dins del món de l’excursionisme a través de guies i mapes.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Històries del camí Ral 9. Sant Cristòfol



Avui 10 de juliol és Sant Cristòfol o Cristòfor, se celebra als Països Catalans mentre en altres llocs la festa és el dia 25 de juliol. Podríem dir que avui és el dia del patró del Camí Ral, m’explicaré.
Sant Cristòfol era un home forçut que va passar de ser ajudant del dimoni, en moltes de les seves feines terrenals, a una bona persona que es va instal.lar a la vora d’un riu i ajudava a passar a gual als viatgers. Un dia es va posar un nen damunt les espatlles i va notar que pesava molt, el nen li va dir que era Jesús i que portava al damunt tots els pecats del món. A partir d’aquell dia es va dir Cristòfol, és a dir Christo Ferens, el que porta a Crist. Sant Cristòfol és el patró i protector dels viatgers, qui veia una imatge seva estava salvat d’atac de lladres i bandolers tot el dia, cosa que explica que es posessin capelletes i figures seves al costat dels camins i a les sortides de les poblacions. El dia del seu sant era molt celebrat, fins i tot amb enramades i amb l’ou com balla, era el dia que començava la temporada de banys als rius, entre ells al Llobregat i era un bon dia per a fer “bastons de cent llegües”, bastons que imprimien rapidesa als caminants i que estaven fets amb fusta de sanguinyol, un arbust de branques molt dures i baies verinoses. Sant Cristòfol també era advocat contra bombardeigs, contra les glaçades, protector de barquers del riu, dels animals de corral i dels animals boscans.
Joan Amades, al seu Costumari Català, el fa fill de Begues, això deu tenir tanta veracitat com que Sant Jaume jau a Galicia, però la tradició popular en dóna més dades: Cristòfol feia l’ordinari, és a dir viatjava periòdicament entre Barcelona i Begues i tenia parada a la plaça del Pedró de Barcelona, allà on comença el Cami Ral cap a Sant Boi, prop del portal de Sant Antoni. Sovint anava cap a Olesa, a mig camí encara hi ha el lloc anomenat “la cadireta de Sant Cristòfol” on s’asseia a la pedra. Un dia la gent d’Olesa de Bonesvalls el van esperar, prop de Begues, i el van atacar a pedrades. El sant, per deturar-los es va pixar des de dalt de la muntanya cap a la vall i va fer créixer una riera que travessava nou vegades el camí i els qui el perseguien no van poder passar.
De tot això no en podeu tirar cap tros a l’olla, però el Camí Ral de Begues a Olesa travessa la riera nou vegades, en un revolt de la riera, davant d’una cimentera que ho deixa tot cobert d’un polsim blanc hi ha encara la cadira excavada a la pedra calcària i, finalment, l’antiga parròquia de Begues, al costat del Camí Ral, està dedicada a Sant Cristòfol i jo, que em mirava avui la seva imatge a la façana, baixava més tranquil pel Camí Ral cap a Sant Boi amb la certesa que, amb la calor que feia, no seria fàcil que m’hi esperés cap lladre, perquè tots devien estar estirant bosses a la platja.

A les fotos: la rectoria vella de Begues i detall de la imatge del seu patró Sant Cristòfol damunt la porta de l'església.

dimarts, 21 de juny de 2011

CANIGÓ, un poema geològic






Fa 125 anys que es va publicar CANIGÓ, de Jacint Verdaguer. El poema “Canigó”, dedicat “als catalans de França”, és l’epopeia pirinenca per excel.lència, un llarg relat fill de l’excursionisme i la seva cultura. És també el més gran poema geològic escrit en llengua catalana. Sorprèn la visió geológica que impregna tot el poema Canigó, on es reflecteixen les teories i algunes controvèrsies del moment. Verdaguer, per exemple, situa clarament l’origen del riu de La Garona, les seves fonts, a la serralada de la Maladeta i a les seves geleres. Ho diu ben clar al Cant de la Maleïda: “Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare”. És precisament a conseqüència de la captura subterrània càrstica de les aigües de la capçalera de l’Éssera que, abandonant la seva conca, reapareixen a l’Artiga de Lin, a les fonts de Ueths de Joeu, formant la capçalera més alta de la ribera de la Garona. Així aigües que, caigudes en forma de neu, acumulades com a gel a la glacera de l’Aneto i fosses més avall a les molleres d’Aigualluts, són engolides sota terra, travessen la divisòria hidrogeogràfica fonamental pirinenca entre la conca atlántica i la mediterrània i, per la Garona arriben a l’estuari de la Gironda de Burdeus. L’any 1886 això només era una hipòtesi, negada per Emile Belloc després d’una experiència fallida de traçat d’aigües subterrànies amb serradures i negada també per geòlegs de prestigi com Lluís Marià Vidal, sostinguda per altres com Marià Faura i Sans i demostrada per l’espeleòleg occità Norbert Casteret que, incitat i subvencionat per Eduard Alfred Martel, pare de l’espeleologia europea, l’any 1931 va abocar 60 kg de fluoresceïna a la pèrdua d’Aigualluts i va tenyir de verd tota la Garona, de l’Artiga de Lin fins a més avall de Pont de Rei.
Pel que fa a les teories sobre la formació de l’orògen pirinenc, hi ha uns bells versos sobre l’alçament del plutó granític de la Maladeta i l’esforç tectònic que va significar, sempre dins una perspectiva catastrofista:
“quins crits més horrorosos degué llançar la terra
Infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre!, que nits de gemegar,
Per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
Del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
Com ones de la mar!”.
I per acabar, uns versos del Cant II, Flordeneu, que expliquen de la manera més poética el senzill goteig de l’aigua dins d’una cova formant lentament una translúcida estalactita:
“y en les coves de marbre, allí á la vora,
los degotiços ploradors de l'aygua
com enfilall de llevantines perles
que dins aygueres de cristall s'esgrana,”
Disfruteu del poema : http://www.revistakatharsis.org/anto-esencial/verdaguer/Jacint%20Verdaguer%20-%20Canig%F2.pdf

A les fotos: portada de la primera edició de CANIGÓ, Casteret amb els bidons de fluoresceïna a la capçalera de l'Éssera, esquemes geològics del trasvàs medierrani-atlàntic ( esquema antic de Casteret i el de Cervelló/Freixes publicat a Història Natural dels Països Catalans, vol II) i visió de l'Aneto des del pla d'Aigualluts amb l'engolidor de les aigües en primer terme.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Joaquim Montoriol


Ha mort en Joaquim Montoriol Pous. Els geòlegs i els espeleòlegs catalans estem de dol. Va tenir una vida llarga i activa. Molta gent el recordarà per la seva activitat de conferenciant sobre els aspectes més diversos dels seus viatges i les seves expedicions espeleològiques o geològiques que evocava amb gran capacitat pedagògica. El vaig tenir de professor de mineralogia i cristal.lografia a la facultat de Geologia i de referent pel que fa les ciències del carst i l'espeleologia. Una vegada, en petit grup de geòlegs interessats pel carst, ens va confessar que ell hagués volgut dedicar-se a estudiar els glaciars (fins i tot tenia plantejada cap aquí la tesi doctoral) però que després de la guerra, per anar a moltes zones dels Pirineus, s'havia d'aconseguir uns permisos especials i ell, per tradició familiar, era considerat un desafecte al règim franquista.El seu avi va ser l'inventor del submarí, en Narcís Montoriol, republicà federal de l'Empordà. Anar per Garraf és anar permanentment darrera les seves traces i escriure sobre qualsevol aspecte del carst de Garraf és quasi impossible sense citar la seva extensa bibliografia. A la revista Speleon va marcar tota una època, especialment en l'etapa primera en que la revista s'editava a la universitat d'Oviedo i també quan es va editar a Barcelona. A principis dels setanta va començar a interessar-se per les coves volcàniques, la vulcanoespeleologia i va anar per tot el món a estudiar la seva gènesi i les seves característiques. Era un dels pocs espeleòlegs de la generació més gloriosa del GES del Club Muntanyenc Barcelonès que ens quedaven, els seus deixebles mantindrem el seu record.

divendres, 11 de febrer de 2011

Històries del camí ral 8. Un hospital i una creu penitents





Un jovenet seminarista, Norbert Font i Sagué va escriure l’any 1894 un treball sobre les creus de terme de Catalunya ( Creus de pedra de Catalunya), amb el qual va obtenir un premi als Jocs Florals d’aquell any. Norbert Font i Sagué va ser més tard geòleg i introductor de l’espeleologia a Catalunya, però en els seus primers anys es va distingir com a propagandista catalanista i divulgador de la història de Catalunya, explicada des de la mentalitat i els coneixements de l’època. L’any passat es va conmemorar el centenari de la seva mort, com una figura cabdal de la Renaixença cultural i de l’excursionisme científic.
Font i Sagué relaciona l’origen d’aquestes creus amb els camins, com a pedrons caminers, des dels segles X i XI. Posteriorment al segle XIV, es van cobrir moltes d’aquestes creus amb sostre o teuladeta i recorda la Creu Coberta de Barcelona: “que s’alçava en lo camí ral de Madrid, en lo punt hon pren origen lo d’Hospitalet, á un quart de llegua de la Porta de Sant Antoni, construhida per la ciutat de Barcelona”.
En el post anterior dedicat a l’antic monestir de Valldonzella parlàvem dels efectes de la revolta feudal contra Jaume I encapçalada per Guillem II de Cervelló, tot un personatge que mereix més comentaris. Font i Sagué en el seu estudi sobre les creus de pedra recull aquest fet llegendari relacionat amb l’Hospital Cervelló o Hospital d’Olesa de Bonesvalls, iniciat l’any 1262, segons explica, pel compliment d’una penitència papal en el marc de la guerra feudal dels nobles d’Urgell, Cervelló i altres contra el rei i el llinatge dels Montcada:
“Estaven, feya molt temps, enemistades les families de Cervelló y Moncada, quan essent Bisbe, y per lo tant tenint permís pera ferho, un individuu dels Moncades, atravessá ab son acompanyament la propietat dels Cervelló; lo qual, vist per son senyor, lo feu agafar, tancantlo en lo Castell de Gelida y, una vegada allí, l’insultá donantli una bofetada. Després lo Bisbe, recobrá la llibertat y acudí al Papa pel cástich del sacrilech. Lo Papa’l va perdonar, mes, posant per penitencia al de Cervelló, l’axacar un Hospital pels pobres, en sos dominis, y fer luego á peu y segons altres de genolls, quinze vegades lo camí antich de Vilafranca del Panadés á Olesa de Bonesvalls.
Complí lo de Cervelló la penitencia fundant en dita ultima població, un Hospital, que avuy encara existeix, á la entrada del qual hi ha un escut ab una má estesa per blassó, á fi de recordar la bofetada, y fent lo camí indicat; mes diuen que en los llochs ahon se tingué de parar per cansanci, hi feu alçar una creu. Vora Oleseta n’hi ha dues de ben conservades; una d’elles porta en una part lo Sant Crist y en la altra una má estesa.”
La veracitat d’aquesta historia és relativa, més enllà del fet que Guillem de Cervelló, en el seu testament de 1262 ordena la construcció de l’hospital al lloc anomenat Pèlag de Bonesvalls, a peu del camí ral. El rerafons històric és del tot real,com a resultes de les inestabilitats produïdes per la seva revolta contra el rei i les hostilitats que es van derivar del seu “deseiximent” és a dir de la ruptura del vassallatge al rei l’any 1260. El conflicte va ser tal que part de la població baixllobregatina va emigrar i Guillem de Cervelló va haver de donar carta de franquicia i abolir mals usos en els seus dominis per tal que no hi hagués despoblament. Per altra part, la mà estesa que cita Font i Sagué, present a les creus de terme, és similar a la mà totpoderosa del Crist romànic del Pantocràtor de Taüll, per exemple, i per tant no ha de tenir el sentit que li dóna la llegenda. En tot cas "Se non è vero, è ben trovato” i tot ajuda a reviure un camí carregat d’Història, però també d’” històries”.
Mentrestant, l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, propietat del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, demana a crits una restauració del conjunt arquitectònic i la seva posada en valor turístic i cultural dins del projecte del Cami Ral de Sant Boi a Vilafranca en el que estem treballant.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Pels rodals i les històries de Valldonzella






Una de les millors rutes pel vessant baixllobregatí de la serra de Collserola combina perfectament un passeig pel patrimoni natural i per l’històric de més interès.
Sortim de Sant Just Desvern pel barri de Bell Soleig, que s’enfila pels vessants del Puig del Moro. Una pista senyalitzada ens porta al coll de les Solanes, des d’on, per la carena, podem acostar-nos al poblat ibèric que hi ha al mateix cim ( avís a cercadors d’antiguitats: darrera del topònim “ del Moro” acostuma a amagar-se un jaciment antic, ibèric o romà). Retornats al coll, si seguim pel camí principal i les indicacions a Santa Creu d’Olorda anem endinsant-nos cap a Valldonzella, fins a trobar en un lloc feréstec i humit, les restes de l’antic monestir de les monges de Valldonzella. Una mica mé avall hi ha altres construccions antigues com la torre del Bisbe. Des d’aquí podríem anar cap a l’ermita de la Salut i cap a Sant Feliu de Llobregat però és millor seguir cap a la Font de Can Ferriol i pujar cap a Santa Creu d’Olorda. Si anem sobrats podrem pujar fins la creu (439 m.s.n.m.) un dels miradors més bonics de la comarca i punt geodèsic. En el vessant que dóna al Llobregat, baixant per una de les pistes de la pedrera, hi ha les coves d’Olorda o de l’Or, miraculosament preservades enmig dels fronts de la pedrera, a les seves galeries, petites i laberíntiques, s’hi va trobar un jaciment neolític. Retornats al monestir romànic de Santa Creu d’Olorda, seguirem el GR92 direcció a Molins de Rei, passant per davant de les antigues mines de pissarres negres bituminoses del Silurià, lloc clàssic per a afeccionats als minerals (entre altres s’hi troba variscita, el mineral verd que s’explotava a les mines neolìtiques de Gavà), és interessant observar el peculiar ambient creat amb les basses d’aigües sulfuroses. Seguint el camí comencem a veure magnifiques vistes de Montserrat mentre anem baixant cap a Molins de rei. Arribats a un collet surt un camí cap a Can Ferrers, podem acostar-nos fins la masia per veure una masia amb murs de pedra calcària, fet no habitual en aquesta part de la comarca. Abans d’entrar a la trama urbana de Molins passem pel Castell Ciuró, famós pels seus opus spicatum, és una construcció referenciada al segle XI, però amb restes més antigues. Seguim el camí, ara ja pels carrers costeruts d’aquests nous barris de Molins i podem anar fins l’estació del tren, on nosaltres acabem l’excursió. Us recomano fer l’excursió un d’aquests matins clars d’hivern, o de la primavera que arriba, porteu el mapa de l’editorial Alpina i les guies de natura i de geologia editades pel parc de Collserola per fruir dels paisatges, les roques i la gran biodiversitat que us envolta en tot el trajecte. Podreu interpretar els abundants rastres i petjades de mamífers, reconèixer arbres i arbusts o les associacions lligades als ambients més boscosos, més humits o als rupícoles.
La història del monestir de Valldonzella
Actualment el monestir de Valldonzella està en estat de total abandonament, la vegetació s’enfila pels pocs murs que queden, però l’entorn és molt evocador. Molta gent que hi passa pel davant desconeix la historia d’aquest antic monestir, on el segle XI ja hi residien unes poques monges. Les inestabilitats de les guerres feudals del segle XIII, especialment virulentes a la comarca per l’acció de Guillem de Cervelló, van fer que les monges marxessin prop de Barcelona, extramurs de la ciutat però en una situació més segura, al costat de les vies d’accés a la ciutat i prop de la Creu Coberta. Aquest monestir, d’estructura gòtica, va ser molt afavorit per reis i nobles, moltes de les seves filles hi entraven a professar i sovint els reis hi feien estades. L’any 1401 va ser el lloc de pas de la comitiva del papa Benet XIII i més tard va allotjar Jaume d’Urgell mentre aquest esperava el veredicte del Compromís de Casp, com a pretendent a la corona. La seva presència, amb gent armada, a les portes de Barcelona es va considerar amenaçadora i se li va exigir que es retirés més lluny. Va escollir instal.lar-se al Castell de Sant Boi, ja que el propietari era amic personal i aliat, i allà va esperar la sentència que va ser desfavorable. En declarar la seva rebel.lia va ser empresonat i del Castell de Sant Boi va anar a parar a la presó de Xàtiva, on va morir.
El monestir va ser lloc estratègic durant la guerra dels Segadors i l’any 1652 va ser ocupat per les tropes castellanes comandades per Joan d’Austria, fill “natural” de Felip IV. Des d’allà es va negociar la fi de les hostilitats. El monestir que s’havia fortificat, va quedar en ruïnes i les monges van canviar de lloc per tercera vegada, aquesta vegada dins la ciutat, on encara hi ha el carrer de Valldonzella i l’arc d’entrada al monestir, molt a prop de la plaça Universitat. Avui la congregació encara existeix i té un monestir modernista situat prop de la ronda de Dalt.

dilluns, 10 de gener de 2011

Propaganda de guerra del segle XVIII als papers de Francisco de Zamora


Consultant vells papers a la Biblioteca Real del Palacio Real de Madrid vaig trobar un sorprenent manuscrit anomenat: “Capitulación que hizo la Nación Cathalana a el Archiduque de Austria y que este aprobó el año 1711”, dins d’un lligall de manuscrits de Francisco de Zamora. La meva consulta anava adreçada a esclarir les circumstàncies del projecte d’obra magna sobre la història natural de Montserrat, en la qual van treballar l’any 1789, per encàrrec de Zamora, diversos monjos del monestir, així com dibuixants, topògrafs, botànics i naturalistes de gran prestigi dins els reduïts cercles científics i intel.lectuals il.lustrats de Barcelona. En el lligall de manuscrits pertanyents a la seva correspondència amb monjos del monestir i amb la resta dels seus col.laboradors i juntament amb materials de la seva enquesta pels municipis de Catalunya vaig trobar inclòs aquest document d’una pretesa Capitulació de l’Arxiduc Carles d’Àustria amb la “nación cathalana” del 1711. La seva lectura és extraordinària ja que va descrivint ,de manera minuciosa, els privilegis d’una Catalunya guanyadora de la guerra de Successió a qui se li otorga entre altres coses, l’exclusivitat de la fabricació de moneda i armes, la concessió de Santander i La Coruña com a ports catalans per al comerç atlàntic, la concessió a catalans d’ “Encomiendas” de les de major renda de Castella, repressàlies a Castella i Navarra per haver estat partidàries del pretendent Felip de Borbó, totes les terres i propietats conquerides a França si la guerra entrava en aquell territori enemic, etc.
Segurament ens trobem davant d’un panflet de propaganda de guerra que té com objectiu la creació a Castella d’un estat d’opinió de recel o d’odi cap als catalans i les seves suposades pretensions, és a dir donar corda als sentiments de catalanofòbia. He consultat amb alguns experts com l’Agustí Alcoberro, que tenia algun coneixement d’aquest document, i que em va confirmar que si hagués estat una capitulació real hi hauria còpia en algun lloc a Catalunya. És curiós que aquest paper estigui en el lligall de Francisco de Zamora que va nèixer l’any 1757 i no va viure, per tant, els fets relacionats amb el document.
Zamora va viure uns anys a Barcelona on va ser funcionari judicial, alcalde del crim i oïdor de l’audiència de Barcelona, és conegut pels seus “Viajes hechos en Cataluña””, especialment actiu entre 1785 i 1790. És un personatge d’una gran ambició enciclopèdica, però la magnitud de les obres proposades era sovint excessiva a les seves possibilitats. És l’autor d’una enquesta-qüestionari de 183 preguntes enviat a totes les poblacions catalanes, les respostes a les quals conformen el gruix més important d’informació directa de la Catalunya de finals del segle XVIII. Algunes fonts l’assenyalen com a confident dels ministres Floridablanca i Godoy i membre del seu equip propagandista o directament com espia especialista en Catalunya (“que es donde son frecuentes los clamores y lo que debe darnos mas cuidado”, com li escriu el mateix Manuel Godoy, l’any 1793) i vigilant dels moviments de la França revolucionària, a les portes de la Guerra Gran. S'acabava el segle que s'havia iniciat amb la guerra contra Catalunya, però els recels continuaven vius.