dijous, 11 d’octubre de 2012

El delta del Llobregat segons un gravat de 1718

Encartat al llibre de l’Albert Sánchez Piñol, “Victus”, hi ha un desplegable amb un gravat editat a Viena l’any 1718, que representa el setge de Barcelona de 1714, des de la perspectiva catalana i austracista. M’ha interessat extraordinàriament la representació que fa del delta del Llobregat i les muntanyes de la terminació oriental del Garraf. El dibuix, a vol d’ocell, per sobre de la serra de Collserola, enumera llocs i fets damunt el mapa, situa les diferents línies de l’exèrcit de les Dues Corones i la posició del vaixells que participaven en el setge marítim i dels que intentàven trencar el setge. Cal pensar que és una representació minuciosa del paisatge, ja que l’autor pren cura de situar els elements més importants i detallar fets i moviments de tropes sobre el terreny. Així, a la Creu Coberta, degudament assenyalada en el plànol, a tocar del camí ral que portava del portal de Sant Antoni de Barcelona al Llobregat, explica: “Cruz Cubierta y molinos de viento; Paraje en donde los Enemigos el dia de los Inocentes degollaron algunos Viejos, Niños y Niñas, que cortavan yerba para la Plaça.”. També assenyala, una mica més enllà del camí en direcció Sant Boi, el lloc de les “Set Bateries” emplaçament artiller que impedia el pas d’escamots de subministrament o sortides de la ciutat cap al sud. Com tots els gravats similars de l’època hi ha problemes d’escala i de perspectiva, evidents en les posicions relatives de Cornellà i Sant Boi. Sant Boi apareix al peu del Puig del Castell però en posició posterior i massa allunyada del riu. El riu, que és un element vertebrador del paisatge baixllobregatí apareix només com una línea i no es destaquen els estanys deltaics, potser només l’estany de Port, el de més grans dimensions, al redòs de Montjuic i prop de la gola del riu. Entre Sant Boi i Viladecans es dibuixa el grup muntanyós del Montbaig-Montpedrós i més al darrera la serra de Miramar i els relleus més marítims del Garraf. Les muntanyes apareixen pelades amb unes aliniacions paral.leles que deuen ser els marges de les vinyes. Al pla es veuen les masies disperses i aliniacions d’arbres que limiten l'espai agrícola cerealístic. Els camins també están perfilats per fileres d’arbres, es veu molt bé com el Camí Ral en el tros proper al riu i al pas de la barca de Sant Boi està flanquejat per una doble filera d’arbres, per a fer ombra a viatgers i pagesos que transitaven pel mig del pla del Llobregat. Una mirada més precisa ens permet veure el canvi de pendent entre els glacis de l’Hospitalet i Cornellà i la plana fluvial, esglaó que es pot observar si sortim de Barcelona per la ronda de Dalt, direcció cap al Llobregat i arribats a Sant Ildefons iniciem un brusc pendent cap al riu. Els gravats com aquest tenien a l’època un doble paper: un de quadre paisatgístic i l’altre de situar esdeveniments que, com és en aquest cas, no s’havien produit en el mateix moment però que permetien explicar una successió histórica. No és per tant una fotografía, una instantània, sinó que també té alguns elements d’auca. Com vam explicar en l’estudi sobre les fites de terme i els límits, a la Jornada d’Estudiosos de la Baronia d’Eramprunyà, que es va celebrar l’any passat a Castelldefels, no serà fins el segle XIX que podrem disposar de mapes amb perspectiva zenital, amb escala i altimetries . Sobre aquests nous mapes hi havia la possibilitat de prendre mesures de distàncies i superficies, a diferència dels anteriors, d’origen militar, aquests venien lligats a les necessitats cadastrals i a la recaptació d’impostos , però la cartografia mai no ha deixat de ser part de la geografia dels generals, un arma per a la guerra.
Fragment del gravat "Barcino magna parens", de 1716, imprès a la impremta de Joan Van Ghelen, a Viena, l'any 1718

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Carst i Geoarqueologia al Garraf

El massís de Garraf ( entès en el seu conjunt de bloc estructural limitat per la mar, la vall del Llobregat i la depressió del Penedès) és objecte de continuades recerques des de fa uns anys. Són sobretot estudis de prehistòria, més que no pas de geologia o carstologia, que han donat resultats molt interessants que permeten, a poc a poc, anar coneixent i interpretant els dipòsits en cova o en morfologies superficials càrstiques, que són registres d'alt valor geocronològic i paleoambiental, preservats a l'interior de les cavitats del massís. Pel fet de treballar en les mateixes ubicacions i de tenir el mateix objecte de treball és evident que en la recerca sobre els registres sedimentaris quaternaris cal sumar les aportacions i les diferents maneres, metodològiques i conceptuals, des de la sedimentologia i la geologia i des de l'arqueologia. La geoarqueologia és la disciplina que beu de totes aquests fonts i que demanana un treball pluridisciplinar.
El carst de Garraf. Característiques físiques, significació evolutiva i implicacions ambientals Estratigrafia, micromorfologia i paleoambient de la cova de Can Sadurní ( Begues, Baix Llobregat) des dels ...

dijous, 13 de setembre de 2012

1714. Darrera notícia sobre Sant Boi a l'antic Dietari del Consell de cent de Barcelona

El Dietari del Consell de Cent de Barcelona és una minuciosa relació de fets que s’inicia el 1390 i acaba, amb la dissolució del Consell de Cent i de totes les institucions catalanes, el 1714. La darrera referència que fa de la vila de Sant Boi és aquesta: Gener 1714 Dijous a XI de dit En aquest dia lo enemich tingué tota la nit las milicias del siti davant del camp de la present Ciutat posat en arma, formant la gent dos columnas, y així estigué tota la nit, y de la Ciutat se’ls tirà dos o tres tirs d’artilleria a las dos de la matinada, y de dia no y hagué cosa particular en lo camp ni en la Ciutat. Aquest dia entraren en la present Ciutat 280 ovelles que los micalets havian anat a pèndrer envés Sant Boy, y a la matinada las entraven en la present Ciutat. Aquesta nota al Dietari parla d’una acció del miquelets o fusellers de muntanya, soldats experts en agosarats cops de mà, assalts i guerrilles, amb gran mobilitat pel territori i que tenien l’habilitat d’entrar i sortir de la ciutat assetjada, per a castigar les línies enemigues o per anar a sortir al pas de destacaments i avituallaments enemics en trànsit pel territori. Les operacions de fer entrar menjar a Barcelona van ser constants, per mar amb l’auxili de naus procedents de Mallorca que salvaven de nit el setge marítim, o per terra, com aquesta requisa d’ovelles a Sant Boi, amb la segura complicitat dels naturals del lloc, que havien de suportar el pes dels allotjaments i avituallaments de l’exèrcit d’ocupació, estès per les poblacions veïnes, darrera de les línies que preparaven l’assalt a la ciutat. El gener de 1714 la ciutat estava assetjada però el perímetre encara era permeable i les trinxeres, que pretenien acostar-se a les muralles i minarles, encara no estaven completades i faltaven mesos per a que vingués Berwick a fer-se càrrec de l’assalt definitiu. En aquells dies les forces combatents catalanes a l’exterior de Barcelona havien plantat cara a camp obert a les forces borbòniques que surtien de Martorell i les van derrotar. La repressió posterior, amb nous destacaments hispanofrancesos, va fer que molta gent es refugiés als castells mig ensorrats de Corbera i Castellví, que van sofrir un ferotge atac. Manuel Desvalls, des de Cardona, envià tropes per ajudar la insurgència baixllobregatina, dins un context de revolta general al país que pretenia fer afluixar el setge de Barcelona. El gravat és un plànol de Barcelona l'any 1706. Noteu el contorn amurallat i a l'angle superior de l'esquerra, el portal de Sant Antoni d'on sortien els camins cap el Llobregat

dilluns, 10 de setembre de 2012

100 anys del descobriment de la tomba de Rafael Casanova a Sant Boi

L’any 1912, apareix el llibre de Josep Rafael Carreras i Bulena “Antoni de Villarroel, Rafel Casanova i Sebastià de Dalmau:heroics defensors de Barcelona en lo siti de 1713-1714”. En ell es donen dades inèdites sobre els personatges, en especial de Rafael Casanova, que situa en els darrers anys de sa vida a Sant Boi i indica el lloc on va ser enterrat a l’església de Sant Baldiri. La seva tomba havia quedat sota les rajoles que s’havien sobreposat al paviment antic i la seva ubicació a Sant Boi era desconeguda. A partir d’aquell moment Sant Boi es va significar amb aquella troballa i l’església va ser lloc de visites i d’homenatges, fins els nostres dies. L’autor del llibre és en Josep Rafael Carreras i Bulena ( 1860-1931), musicòleg barceloní, ara bastant desconegut però amb una obra interessantíssima, especialment de recuperació de la música del barroc a Catalunya i d’estudis sobre els oratoris. Destaca l’obra dedicada a la cort catalana de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió - Carlos d'Austria y Elisabeth de Brunswich Wolfenbüttel a Barcelona y Girona (musiques, festes, càrrechs palatins, defensa de l'emperador, religiostat d'aquests monarques)- editat el 1902. Carreras i Bulbena dedica també una part dels seus estudis a les cançons que es cantaven a Barcelona el 1705 en honor de l’arribada del rei. Entre elles una que va esdevenir un himne popular, basada en la melodía popular "El cant dels ocells", en què les distintes aus canten i celebren l’arribada de Carles III a la ciutat. També detalla les biografíes dels músics que el 1709 tenien vinculació amb la cort de Barcelona i descriu les festes i la música que el 1710 es va interpretar a Girona amb motiu de la visita que hi va fer Carles d’Àustria. Dóna referències de les diverses composicions que es van fer cantar a Barcelona amb motiu de les distintes victòries assolides. Documenta, igualment, que el 19 de novembre de 1711 s’interpretà a la catedral de Barcelona un Te Deum en acció de gràcies perquè Carles III havia estat nomenat emperador. Com a intel.lectual va ser un dil.letant, interessat en multitud de temes, més enllà de la música. Especialment tot allò que afecta el moment històric del 1700 català. L’any 1912 , publica l’estudi Antoni de Villarroel, Rafel Casanova i Sebastià de Dalmau:heroics defensors de Barcelona en lo siti de 1713-1714; i continua anys després amb de 1918 és Lo Gran General del Imperi Austríach Jaume Carreras, Comte de Carreras. (1918); El 26 de juny de 1920, data del seu ingrés a l’Acadèmia, publica el seu discurs Significación artística de Manuel Rincón de Astorga, autor de la mejor ópera representada en la antigua Lonja de Mar de Barcelona. El 1922 presenta dos treballs: La Academia desconfiada y sos acadèmics i Constitució y actes conservades de l’Acadèmia Desconfiada, anomenada també Escola y Acadèmia dels Desconfiats, etc. Devem per tant a un, avui poc conegut musicòleg el descobriment de la tomba de Rafael Casanova amagada durant molts anys sota les rajoles de l’església de Sant Baldiri, fins que ara fa 100 anys es va recuperar per a Sant Boi i per a tot Catalunya. Sembla mentida que l’ajuntament no hagi aprofitat aquest 11 de setembre per a conmemorar aquest centenari com es mereix; de fet Josep Rafael Carreras no té cap lloc de menció a Sant Boi. Sembla ser que tenim un consistori poc procliu a celebrar homenatges o commemoracions, ja ho vam veure, no fa gaire, amb el bicentenari de Llorenç Presas. Seria de lamentar tanta ignorància.

dimarts, 4 de setembre de 2012

40 anys del descobriment del sistema espeleològic d'Arañonera

A finals d'agost i començaments de setembre de 1972, ara fa just 40 anys, es va descobrir el primer accés al complex subterrani d'Arañonera, a l'alta muntanya del Pirineu d'Aragó, a l'extrem oriental de la serra de Tendeñera. Allà vaig tenir el privilegi de poder participar d'una de les grans aventures de l'espeleologia catalana i mundial en aquell extens món subterrani de galeries recorregudes per un vent gèlid i tallades per pous profunds que ens van portar al riu subterrani i a poder sortir per la cova de Santa Elena, en els drets vessants del fons de la vall de l'Ara. He escrit en diverses ocasions sobre aquest sistema càrstic, en especial pel que fa els aspectes geològics, de constitució i d'evolució d'un fenomen de tanta complexitat, on s'han anat acumulant els efectes del pas del temps geològic. Els diferents processos geodinàmics s'han anat interferint, en especial a partir de les crisis climàtiques quaternàries que hi han deixat empremta, especialment en forma de sediments endocàrstics que, preservats de l'erosió externa, constitueixen un registre atapeït d'informacions geocronològiques i paleoambientals. Com un petit homenatge a tots els qui van ser protagonistes de la descoberta i exploració d'Arañonera, posaré a disposició dels lectors algunes de les meves publicacions sobre el carst d'Arañonera i començo per una història des d'un punt de vista molt personal que vaig escriure amb motiu del 20è aniversari de la descoberta de la grallera del Turbón, ara que en fa 40. Cervelló J.M. (1994). Arañonera, un viatge iniciàtic. Espeleòleg núm 40. ERE del CEC. Barcelona. Arañonera, un viatge iniciàtic
El sector oriental del massís de Tendeñera, damunt de la vall del riu Ara, des del cim del Taillon. L'any 2004 en el I Congrés Català d'Espeleologia, vaig presentar una comunicació molt sintètica sobre la geologia del carst d'Arañonera, aprofitant alguns escrits que vaig fer acompanyant les guies cartogràfiques dels mapes corresponents a las Sierras Interiores Aragonesas de l'editorial Alpina, en especial els de la serra de Tendeñera, valle de Tena, Vignemale-Bujaruelo i Monte Perdido-Ordesa, editades al llarg dels anys 90'. Hi ha un aspecte evolutiu comú d'aquests grans carsts pirinencs, polifàsics i que han viscut diverses condicions geodinàmiques durant el Neògen, que fa que la interpretació d'un sistema càrstic com el d'Arañonera no es pugui fer només a partir de les condicions d'alta muntanya supraforestal actuals. Evolució geològica dels grans sistemes càrstics pirinencs. Arañonera com exemple

dijous, 9 d’agost de 2012

El carst: originalitat física i importància econòmica

A començaments de la década de 1980, un equip de treball de carst experimental va importar a Catalunya el nou marc conceptual de la hidrogeologia càrstica elaborat al Laboratoire Souterraine de Moulis ( Arieja, França). En aquell centre d'investigació, A. Mangin i el seu equip de treball havia creat un nou paradigma en l'estudi del carst basat en la sistèmica i en l'aproximació funcional dels aqüífers càrstics. Seguint aquesta orientació i a partir del control experimental d'alguns dels nostres sistemes càrstics es va iniciar una recerca als carsts experimentals de Rellinars- Sant Llorenç del Munt i l'Obac, a l'Alt Llobregat- Bastareny-Fonts del Llobregat, Arañonera-vall del riu Ara (Aragó), a la Val d'Aran-Alt Éssera i a la Cerdanya- túnel del Cadí, que posteriorment es va traslladar a altres carsts com l'Espluga de Francolí, Montserrat, Garraf, etc. on la perspectiva hidrogeològica va donar lloc també a una aproximació al paleocarst i carst no funcionals estudiant la seva evolució a partir dels registres sedimentaris i els espeleotemes com indicadors geocronològics i paleoambientals. Aquest treball, publicat l'any 1989 a la revista ESPAIS del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, exposa els aspectes més teòrics i el marc referencial de les nostres recerques.
Toni Freixes en un mostreig de les fonts de Bujaruelo ( alta vall de l'Ara, Aragó) El carst: originalitat física i importància econòmica