Històries del Camí Ral 10. Viatge reial

Dintre de ben poc tindrem senyalitzada la traça del Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, un itinerari d’uns 50 km entre boscos, conreus i un ric patrimoni històric. El seu recorregut permet travessar tot el massís muntanyós del Garraf, des de la vall de Llobregat a les planes de la depressió penedesenca. El paisatge, tant el geològic com el vegetal/forestal/agrari és ric i variat i sovint hi trobem el llegat de la història que s’hi ha anat acumulant en els segles: antigues traces del camí amb roderes i empedrats, marges i barraques de pedra seca, edificacions medievals i de l’edat moderna, pous de glaç, forns de calç… I, senyorejant pel damunt de tot plegat, un intangible històric que converteix l’itinerari en un relat, o en molts relats alhora.
A Sant Boi culmina una acció desenvolupada aquests darrers anys amb la senyalització de la traça urbana del camí, que explica el lligam amb el riu i l’estructura del barri antic, i també, més amunt de les cases del Bori el recorregut per l’obaga del Montbaig fins el pas estratègic de l’estret de Roques, on es creua amb l’Anell Verd. Tanmateix haureu observat com alguns edificis històrics que es troben en el recorregut han estat localitzats amb plafons explicatius . Veure com es va culminant una obra iniciada en aquests darrers quatre anys és una satisfacció i haver-ne estat part em fa sentir molt feliç.
El camí dels reis.
“Aprés, de Tarragona anaren-se’n a s’Arboç , e puis a Vilafranca de Penedès, que és una noble vila e bona, on los fo feita aitanta honor com en una ciutat, e estregren a Vilafranca tres jorns. De Vilafranca anaren a Sent Climent, de Sent Climent a Barcelona, e de Barcelona no me’n cal escriure, que pensar podets com hi foren reebuts”.Això escriu Ramon Muntaner a la seva “Crònica”, escrita durant els anys 1325 i 1328 i que ha estat editada en moltes ocasions des del segle XVI a l’actualitat. La cita és literal de l’edició de 2011 publicada per l’Institut d’Estudis Catalans segons l’edició dirigida per Ferran Soldevila l’any 1971. ( Ferran Soldevila. Ed. Selecta: "Les Quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III")
L’any 1274, entre novembre i desembre, una comitiva reial extraordinària recorre el País Valencià i Catalunya. Es tracta dels reis d’Aragó i de Castella, Jaume I i Alfonso X, amb les reines i els infants respectius. El rei català ha anat als límits dels seus reialmes a rebre el seu gendre Alfons i la seva filla Violant i inicien un llarg viatge que els porta primer a València, ciutat que els acull i festeja durant onze dies. El destí del viatge és anar al segon Concili de Lió convocat pel papa Gregori X per tractar temes referents a les croades, tema que interessa particularment a Jaume I, que treballava diplomàticament la idea d’una aliança amb el gran Khan dels tàrtars per fer una tenalla a l’Islam, des d’occident i des de l’orient; així com altres qüestions referents a les ordes religioses i als problemes que tenien en aquells moments els templers, orde que havia acollit i educat Jaume I de ben petit, quan va quedar orfe. Un altre tema era l’Imperi romano-germànic, o el Sacre Imperi, del qual Alfonso X pretenia ser coronat emperador, cosa que no va aconseguir ja que el concili va resoldre a favor de Rodolf d’Habsburg.
De València, seguint el curs de l’antiga via romana del litoral mediterrani van cap a Castelló i Tarragona i d’allà aVilafranca, on l’itinerari a Barcelona deixa la traça de la Via Augusta i s’enfila cap a Olesa de Bonesvalls i Begues seguint el Camí Ral. Passen per Sant Climent i d’allà passen per l’estret de Roques i baixen a la vila de Sant Boi per anar a creuar el riu i seguir la darrera jornada del viatge fins a Barcelona. Moltes vegades havia vist i veuria Sant Boi passar reis pels seus carrers, seguint el camí ral, o la Via Mercadera, cap a Vilafranca, cap a les terres del sud o de Lleida, cap als reials monestirs del cister, etc., però de ben segur que aquesta comitiva dels dos reis –amb l’exotisme dels castellans- devia ser magnífica i en una petita vila com el Sent Boy de l’època devia causar commoció i festa el seguici de les famílies reials, els reis amb els seus domassos heràldics, com ens mostren els dibuixos de l’època, la noblesa que els acompanyava i la gent d’armes. A penes pacificades les terres del Llobregat després de les guerres feudals de la dècada anterior i del deseiximent al rei de Guillem II de Cervelló (1260), Jaume I va otorgar privilegis a Sant Boi que afectaven el domini dels senyors del castell sobre l’alou i la celebració de fires. El mercat dels dissabtes al Mercadal era de gran importància, ja que va permetre consolidar la seguretat als camins d’accés a Sant Boi, garantida pel rei, així com el control sobre pesos i mesures que feia estables i fiables les transaccions comercials a la vila.
El pont.
L’any 1274 no hi havia cap pont a Sant Boi per creuar el riu. Segons Jaume Codina, cap al segle XII segurament n’hi havia un més o menys precari, però al 1274 hi havia un servei de barca i la prohibició de passar-lo a gual. L’any 1283, en unes desastrosses inundacions queda destruit el pont romà de Martorell, anomenat en aquella época de Sant Bartomeu, que ja tenia una factura romànica per una reconstrucció anterior de 1143. A iniciativa reial i del Consell de Cent barceloní es va començar a parlar de la necessitat de facilitar les comunicacions i d’establir un pont de pas entre les dues ribes del Llobregat, l’any 1283, segons escriu Carles Martí, les Corts catalanes van debatre la necessitat del pont, que en un primer moment proposaven aigües amunt de Sant Boi, a l’indret de la roca de l’Adroc, a Pallejà, però hi ha documentació de 1301 en que el Batlle General de Catalunya adreça un escrit, com ja havia fet Jaume II, a totes vegueries per recaptar ajuts per a l’obra del pont “novellament començada davant la vila de Sent Boy”. La construcció del pont de Sant Boi tenia doncs una consideració d’infrastructura nacional, primer es va pensar en un pont de pedra però els problemes d’assentament sobre els al.luvions de l’àmplia terrassa del Llobregat i les continues avingudes del riu van fer decidir per un pont de fusta. Es va portar fusta des de molts punts de Catalunya, fins i tot de Mallorca , es van fixar els marges amb estacades i es van plantar albaredes a les ribes per tal d’assegurar material per a les reparacions futures. Per a la construcció del pont es va comptar amb privilegis i també amb la mà d’obra de presoners de guerra. L’any 1306 ja estava en funcionament i la primera destrucció parcial va ser en uns aiguats de 1315. El seu emplaçament era aproximadament on ara hi ha la passera peatonal per anar al riu, en el seu marge dret estava fonamentat sobre les llicorelles del Puig del Castell que afloren en la vora exterior del meandre del riu, això li donava més consistència.
Ens pot semblar estrany que haguessin de portar fusta de lluny, fins i tot de Mallorca, per a la construcció del pont, però avui, en el segle de la sostenibilitat, les fustes per al nou pont que s’ha fet a l’estret de Roques en l’enllaç entre el Camí Ral i l’Anell Verd, han vingut de més lluny encara, del nord d’Europa!. Ja veieu que tornem a passar per l’estret de Roques, on havíem començat aquest comentari: roda el món i torna al born!.

Les il.lustracions que acompanyen ens mostren representacions contemporànies de Jaume I i d’Alfons X de Castella amb tota la seva majestat. També hem fet servir un dibuix actual del llibre de F. Xavier Hernández, Francesc Riart i Xavier Rubio, “Els exèrcits de Jaume I”, editat l’any 2009, basat en representacions medievals.