El 14 de febrer de 1968, ara fa 50 anys, Noel Llopis Lladó moria, als 57 anys d’edat, en un accident de cotxe a la tristament coneguda cruïlla de carreteres de Quatre Camins, on abans es creuaven la carretera que venia del pont de Molins de Rei per enfilar-se cap al Port d’Ordal i cap a Vilafranca, i la carretera que ressegueix la riba dreta del Llobregat i travessa Sant Vicenç dels Horts, Pallejà i cap a Martorell. Va ser una mort en acte de servei, tornant d’una sortida de camp. En el cotxe portava el martell i altres estris del geòleg de camp, el sac amb les mostres, mapes, la llibreta... En aquella època Llopis ja era catedràtic de geologia a la universitat de Madrid, però mantenia l’interès per la recerca geològica a Catalunya, especialment pel que fa a les serres i depressions costaneres, allò que en la seva tesi doctoral havia definit com “els Catalànids”.
Els geòlegs del carst de la meva generació ja no el vam poder conèixer personalment però els nostres inicis dins la recerca van estar marcats per les lectures dels seus treballs i per l’ombra constant de la seva obra, que ens acompanyava per avencs i coves que ell ja havia estudiat i recorregut uns anys abans: Sant Llorenç del Munt, Garraf, Montserrat... Conservo mapes de l’editorial Alpina d’aquella època on llegíem les seves notes geològiques i els catàlegs de cavitats situades sobre el mapa; va ser el seu llegat per als qui volguessin seguir la seva traça i tots els treballs espeleològics dels anys setanta van plens de la seva visió sobre el carst. La combinació de recerca acadèmica i d’alt nivell intel.lectual amb l’esperit divulgador i la seva especial habilitat per a traslladar els conceptes més abstractes a esquemes i dibuixos entenedors van ser un veritable fil d’Ariadna que ens va conduir als nous conceptes i a la nova epistemologia del carst a finals dels 70 i especialment a partir dels 80 del passat segle. Els nous paradigmes sobre la hidrogeologia, la sedimentologia i l’evolució dels carsts que estudiem avui amb l’ajut de recursos inconcebibles en l’època de Llopis, arrelen en moltes de les seves concepcions científiques. Hi arrelen i les superen, fins i tot les contradiuen, però sense que les velles idees siguin un obstacle per a l’avanç científic, com a vegades passa.
L’any 2011, en el centenari del seu naixement vaig escriure unes ratlles biogràfiques que vull recuperar parcialment ara i aquí:
Noel Llopis Lladó va ser un bon fruit d’allò que es va anomenar l’Escola Catalana de Geologia, científics amb una sòlida formació universitària ( llavors amb la llicenciatura de Ciències Naturals), que completaven la seva formació amb els recursos i les col.leccions del Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona i que procedien dels entorns excursionistes i coneixien el territori des de l`òptica de la cultura excursionista que havia conformat el seu caràcter i inquietuds des de ben jovenets. Amb aquestes condicions Llopis va ser un bon geòleg de camp i un brillant cartògraf, que combinant amb la seva habilitat pels dibuixos sintètics, blocs diagrames, perfils geològics, etc., feien que les seves publicacions científiques tinguessin una gran potència gràfica. Va ser autor d’unes 200 publicacions , des de l’any 1933 a la seva mort, l’any 1968, i més enllà ja que fins el 1970 es van publicar alguns treballs inèdits i un llibre sobre carst. Fou precisament en aquesta especialitat on Llopis va ocupar un lloc de referència per a l’espeleologia, les seves aportacions a Sota Terra II, l’any 1935, resituen els coneixements espeleològics de l’època inicial de Font i Sagué i de Faura i Sans recollits en el primer volum de Sota Terra, del Club Muntanyenc, l’any 1909. Llopis Lladó també era membre del Club Muntanyenc, ara Club Muntanyenc Barcelonès ( 1931), on confluiren personatges com Ramir de Semir, el zoòleg F. Español, el paleontòleg F. de Villalta i altres al costat del geòleg Llopis Lladó, cosa que li va donar al nou impuls de l’espeleologia catalana un carácter científic i pluridisciplinar. D’aquesta època són els primers treballs geològics i espeleològics de Llopis entre els quals destaquen els dedicats a Garraf i a Sant Llorenç del Munt .
La guerra ve a estroncar tota aquesta empemta generacional i Llopis s’exilia a Andorra on aprofitarà per fer el mapa geològic d’Andorra 1:50.000. Acabada la guerra torna a Barcelona i va ser jutjat pel Tribunal de Responsabilidades Políticas, sent sancionat a cinc anys d’inhabilitació. Van ser anys de moltes privacions econòmiques, de fer feines d'auxiliar no remunerades que el permetien estar en contacte amb la geologia i plantejar la seva tesi doctoral sobre la morfoestructura dels Catalànids, obra de referència pel que fa al coneixement de les serres i depressions litorals catalanes, entre elles l’àmbit de la vall baixa del Llobregat i muntanyes adjacents. D’aquells anys també són obligada referència els treballs sobre el carst de Garraf i sobre els conglomerats del marge meridional de la depressió de l’Ebre ( Montserrat, Sant Llorenç del Munt…) .
Cal destacar també la participació de Llopis Lladó en la fundació de l’Editorial Alpina i la seva col.lecció de cartografia excursionista, que fins fa pocs anys encara portava el segell original de Llopis lladó. Vaig tenir l’oportunitat, l’any 1995, de rebre l’encàrreg de l’editorial d’actualitzar bona part de la col.lecció, ara amb el suport de la cartografia informática, i vaig tenir l’ocasió d’estudiar i valorar la gran aportació que va fer Llopis Lladó amb mitjans exclussivament manuals, creant un estil propi i un discurs divulgatiu que va sentar les bases de molts dels coneixements populars sobre els paisatges i la geologia de Catalunya i que va actualitzar els catàlegs de coves i avencs, ara situats i numerats sobre el mapa, característica distintiva que l’editorial ha conservat fins les edicions més actuals.
Passada la quarantena política imposada pel franquisme, l’any 1948 Llopis pot participar en unes oposicions i es nomenat catedràtic de Geografia Física a la Universitat d’Oviedo, on es trasllada i on va estar durant onze anys. Allunyat de Catalunya on les coses no li havien estat fàcils i on s’havia trobat amb unes relacions personals marcades per la seva actitud de no haver participat en la defensa de la República, a diferència de molts dels seus companys del món excursionista, a Oviedo eclosionen els vessants més pedagògics de Llopis i organitza un equip al seu voltant en un lloc on no hi havia tradició geològica. Funda un institut de geologia aplicada i diverses revistes, entre elles Speleon, la revista d’espeleologia científica on desenvoluparan els seus primers treballs molts representants de l’espeleologia de postguerra, entre ells molts catalans com Joaquim Montoriol. Llopis no deixa mai d’interessar-se per la geología i el carst de Catalunya, els seus treballs sobre el seu país continuen, alternats amb les seves aportacions a la geologia càntabro-asturiana. Unint dos dels seus àmbits de recerca, els Pirineus i el carst, va tenir l’ocasió amb la descoberta del complexe subterrani de la Pedra de Sant Martí, al massís navarrès de Larra, a començaments dels 50’, de participar en el seu estudi. La seva recerca encara avui és valorada pels geòlegs que s’han plantejat la complexitat geológica, la hidrogeologia i la historia evolutiva d’aquest gegantí sistema càrstic que va ser durant molts anys rècord mundial per les seves dimensions.
L’any 1960 guanya la cátedra d’Estratigrafia de la Universitat de Madrid, ciutat on desenvoluparà també una gran tasca universitària i a l’Institut d’investigació “Lucas Mallada”. Sent catedràtic a Madrid, però encara molt vinculat a Catalunya i a la seva geologia té un accident mortal de trànsit en una sortida de camp a Sant Vicenç dels Horts, tot estudiant les serres litorals en el sector de la vall baixa del Llobregat. L’any 1968 la xarxa de carreteres a la comarca del Baix Llobregat era, amb una mica d’asfalt pel damunt, la mateixa del segle XVIII. A Quatre Camins es creuaven ortogonalment ( sense passos elevats ni rotondes) l’antiga carretera de Madrid que sortia de Barcelona ( N-II), anava fins a Molins de Rei , creuava el riu pel pont de Carles III i girava cap a Pallejà i cap a Martorell, la que seguía cap el port de l’Ordal ( N-340) i la que va de Sant Vicenç dels Horts a Sant Boi de Llobregat seguint la riba dreta del riu ( BV2002). No hi havia l’autopìsta, ni l’autovia i les carreteres passaven per l’interior de les poblacions. Quatre Camins era un punt negre d’aquesta xarxa viària, un punt fatídic on sovint hi havia accidents, tan mortals com el que, la tarda del 14 de febrer de 1968, va acabar amb la vida de Noel Llopis Lladó.
La seva mort va deixar en un gran estat d’orfandat la carstologia. La seva esquela, una de les poques publicades en català a la Vanguardia en aquells anys de dictadura franquista, va commocionar tots els àmbits universitaris, espeleològics i excursionistes. Mai més hem tingut un geòleg que congregués tots aquests móns a casa nostra. Els seus treballs encara són citats a les bibliografies de les publicacions especifiques, la seva capacitat de síntesi i la seva intuició científica van constituir un model per a molts, malgrat que sovint anava més enllà en les seves conclusions i es precipitava. Era vehement i un xic arrogant, sovint amb dificultats de relacions humanes dins del seu ram, però ningú podía discutir la seva capacitat intel.lectual, i la claretat de la seva exposició. Un aspecte important de Noel Llopis Lladó va ser l’interès divulgador de la seva obra de gran diversitat temática, de gran rigor per a experts però que també va voler acostar a públics més generals, especialment dins del món de l’excursionisme a través de guies i mapes.
A la foto el veiem baixant a l'avenc dels Esquirols, a l'Ordal, l'any 1935 o 1936, en els anys del Club Muntanyenc Barcelonès. Foto de l'Arxiu Fotogràfic del CEC.
I Congrés Basco-navarrès d'Espeleologia, any 1956. A la foto la plana major de l'espeleologia d'Euskalerria i de Catalunya. A la foto en Llopis Lladó assegut a primera filera i dins el grup, la delegació catalana que l'acompanyava: M. Julivert, J.M. Thomas , J. Montoriol, Mª L. Thomas, J. Assens, J.M. Fontboté, E. Boixadera, Ll. Solé Sabarís, O. Andrés, J.M. Torras, J.M. Anglada, Ll. Muntàn i P. Serrano.
